Lidia Falcón va ser torturada fins a la sacietat en la tardor de 1974. Va ser colpejada, insultada i humiliada. Però no només a la presó. També en els mitjans de comunicació del règim. El diari ABC no va dubtar a publicar la seva foto en portada i relacionar-la amb l’atemptat que ETA havia comès a la cafeteria Rolando del carrer del Correu, molt a prop de la Puerta del Sol, el 13 de setembre de 1974. Falcón no tenia res a veure amb aquella massacre. Però per a la Policia, per al règim i per als seus adeptes tot era igual. Va ser detinguda a Barcelona i traslladada a Madrid tres dies després de l’atemptat. Va arribar a pensar que no sortiria de la presó. Que la matarien abans. Franco estava a punt de morir i l’odi de la seva Brigada Polític i Social caminava solt per tots els racons de l’Estat. Tortura avui que demà ja no es podrà, van haver de pensar.
L’advocada, escriptora, i fundadora del Partit Feminista ha trigat 40 anys a recuperar aquell dramàtic episodi de la seva vida. Aquells nou mesos que va passar a la presó i els nou dies que va patir els interrogatoris de Billy el Niño i Roberto Conesa. Ho ha mantingut ocult, en la mesura del possible, no sap molt bé per què, diu. Cada víctima maneja com pot el trauma de la tortura. Cada persona té un mecanisme de defensa. El silenci i la dissimulació va ser el mètode triat per Falcón.
Ara, quaranta anys després, s’ha decidit a posar aquestes tortures per escrit i presentar una denúncia davant l’ambaixada d’Argentina a Madrid per adherir-se a l’anomenada Querella Argentina, l’única causa judicial que investiga en aquests moments els crims de la dictadura franquista i de la Guerra Civil.
“Em van detenir fins a set vegades entre 1960 i 1974, però el que vaig viure durant aquella detenció no l’hi he explicat a ningú. Per què? No ho sé”, relata Lidia Falcón, que assenyala que finalment s’ha decidit a fer el pas i presentar la denúncia per “ajudar els companys que tant d’esforç estan realitzant per acabar amb la impunitat del franquisme”.
Nou dies a la DGS
El 16 de setembre de 1974, tres dies després de l’atemptat d’ETA, la Brigada Polític Social (BPS) va acudir al despatx de Lidia Falcón per detenir-la i traslladar-la a Madrid acusada de participar en l’atemptat realitzat amb una càrrega explosiva a la Cafeteria Rolando de carrer del Correu de Madrid, lloc freqüentat per policies de la BPS de Madrid. No tenien proves. Probablement, fins i tot coneixien que Falcón no estava implicada. Però era igual. La van pujar a un cotxe i la van traslladar a Madrid. També la seva filla i al seu company, Eliseo Bayo. No la van deixar ni anar al bany a les 12 hores del viatge.
El pitjor, òbviament, estava per arribar. Falcón va passar nou dies en aquelles dependències del terror franquista. “Allà van tirar a Grimau per la finestra. Han torturat fins a inutilitzar. Una pensa que és possible que no ho expliqui, que no surti”, relata Falcón davant de l’Ambaixada d’Argentina a Madrid. “Estaven rabiosos i desitjosos de venjança. No hi ha d’oblidar que acabaven de morir 13 persones i hi havia 84 ferits”, prossegueix Falcón.
Un metge la va auscultar només arribar. “Pateix vostè alguna afecció?”, Li va preguntar. “Acabo de patir una hepatitis”, va respondre la dona. Billy El Niño i Conesa ja tenien el blanc perfecte per destrossar la seva víctima: “Em colpejaven a l’estómac i en el fetge i em tiraven dels braços que semblava que se sortien”. Així durant tres dies. Sense dormir, ni menjar, ni beure. Entre cop i cop, a més, li parlaven sobre la seva filla: “Està en els calabossos. Potser és faci un nuvi”.
Passades les 72 hores del termini de detenció, es va presentar a la cel·la on estava presa el jutge instructor, el comandant del Jutjat Militar nº 1 de Jutges i Oficials de Madrid, i després d’un llarg interrogatori, Falcón va signar una declaració en què no reconeixia seva participació en l’atemptat ni cap relació amb els terroristes. “Em va arribar a preguntar sobre la implicació de la CIA en l’atemptat”, rememora Falcón, que descriu com el jutge es donava cops al pit mentre exclamava: “No accepto traïcions a aquest uniforme”.
Després l’oficial es va anar i la van deixar novament a la seva cel·la. I l’endemà Billy el Niño i Conesa van tornar a buscar-la. La van penjar amb dos parells d’esposes a dos ganxos que estaven al sostre, però les nines de Falcón eren massa petites. Els seus 50 quilos de pes no donaven per omplir aquelles esposes. Falcón queia una vegada i una altra. Finalment, la van lligar amb cordes i van començar a clavar-li cops de puny a l’abdomen, estómac i fetge.
Els ulls de Billy el Niño
“¿Recorda alguna frase que li digués Billy el Niño durant l’interrogatori?”, Li pregunta el periodista. “Sí. És clar. N’hi ha una que no se m’oblidarà. Mai. Mentre em donava cops a l’estómac em va dir: ‘Ara ja no pariràs més, puta'”, respon Falcón, que recorda que després aquells interrogatoris ha hagut d’operar fins a cinc vegades per intentar pal·liar les conseqüències d’aquelles tortures al coll, estómac i matriu.
Com altres víctimes d’Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, Falcón recorda bé aquella cara. Aquests ulls que espurnegen davant el dolor dels altres, que gaudeixen infonent terror i exercint la superioritat que atorga tenir la víctima lligada i via lliure per torturar. “Era un sàdic. Li agradava. Es veia que gaudia d’aquests moments”, prossegueix Falcón, que reconeix que en la major part de les sessions acabava perdent el coneixement.
Quan es desmaiava la deslligaven i l’estiraven a terra. La despertaven amb una galleda d’aigua. Després el metge la reconeixia, mirava el blanc dels ulls i li prenia la tensió. “Deixeu-la descansar”, solia recomanar. Ella quedava a terra, mullada, durant hores, fins que la baixaven a la cel·la. L’endemà, les tortures continuaven. Al sisè dia els torturadors no van poder seguir amb les mateixes sessions. Ja no podien penjar de la paret perquè perdia el coneixement ràpidament. Llavors, quan despertava, seguia rebent cops de puny i puntades de peu tirada a terra.
Pacte de silenci
Al novè dia la van traslladar a la Presó de Dones de Yeserías a Madrid. Tenia trencats els tendons supraespinosos dels dos braços i esquinçats la matriu i els músculs de l’abdomen. Va estar nou mesos en aquella presó. Fins l’11 de juny de 1975 quan li van concedir la llibertat provisional sota la fiança de 30.000 pessetes. Tot i estar acusada, mai va ser jutjada. De fet, ningú va ser jutjat per aquell atemptat d’ETA. Ni ella, ni els altres 21 processats.
Falcón va acudir anys més tard a l’Arxiu Històric a buscar aquells expedients. El d’aquesta estada a la presó, l’anterior i les set detencions. No existien. El seu nom només apareix en document que recull una conversa mantinguda per dos policies. “Tot ha estat eliminat. És part del pacte de silenci la Transició. Tot allò queda enrere. No hi ha culpables. No hi ha condemnats. No hi ha investigacions. Espanya és un país únic i el bipartidisme té gran part de la culpa”, sentencia Falcón.
