Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP d’intentar convertir els seus desitjos en realitat. Després d’aquestes paraules vindran supòsits testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i documentats, uns quants.
El que més xoca, però, de les declaracions de Fernández Díaz és que ell es auto otorgue la condició de “català mestís”, com si fos un més dels centenars de milers de ciutadans d’altres punts de l’estat que entre 1950 i 1970 van venir a viure als Països Catalans.
Fernández Díaz no és cap immigrant, ni fill de cap immigrant. Ell no va venir de la misèria imposada pel franquisme a buscar una millor vida al nostre país. Ell no es va integrar en les classes populars catalanes. Ell era tot el contrari: el nen d’un repressor franquista que, entre altres missions, tenia la de reprimir la immigració d’aquella època.
Servei de repressió del barraquisme. Va ser instaurat per l’ajuntament franquista el 1949. A partir de 1957 va prohibir l’edificació de més barraques i va executar diversos enderrocs a través de l’acció de grups de la Guàrdia Urbana. Així mateix, el governador civil franquista Acedo Colunga va ordenar deportar a aquelles persones que arribaven d’altres punts de l’estat si arribaven sense contracte de treball.
Palau de les Missions de Montjuïc. Un autèntic camp d’internament per on van passar més de 15.000 persones en virtut de les ordres d’Acedo Colunga i l’Ajuntament de Barcelona. Molts altres ni tan sols van arribar a passar, sent retornats immediatament a les seves poblacions d’origen amb el mateix tren en què havien vingut. Fet que els deixava encara més en l’absoluta misèria després d’haver invertit tots els seus estalvis en poder arribar a Barcelona.
Rivera López, “el Grabao”. Guàrdia urbà d’infausta memòria per als barraquistes de la ciutat. Els barris de barraques eren el territori on tenia barra lliure per enderrocar cases, deportar barraquistes, robar, fer xantatge i, segons diuen alguns, fins i tot fer avortar a dones d’una pallissa.
Jorge Fernández Díaz és nascut a Valladolid el 1950, però ja de molt petit arriba a Barcelona. No arriba després de tres dies de viatge amb “El Sevillano”, traginant maletes de cartró i amb un paperet amb l’adreça d’algun familiar on instal·lar-se al principi. Tampoc va fer l’últim tram de trajecte amb la por de ser caçat per la policia i ser retornat al seu poble d’origen, o de ser internat al Palau de les Missions. Res d’això. Jorge Fernández Díaz va venir a Barcelona amb 3 anys com el que era: el fill del nou i flamant sotsinspector en cap de la Guàrdia Urbana.
Eduardo Fernández Ortega. Pare dels Fernández Díaz. Tinent coronel de cavalleria de l’exèrcit franquista. El mateix cos de desfilar el 21 de febrer de 1939 per la Diagonal de Barcelona per celebrar la conquesta de la ciutat. Després de la vaga de tramvies de 1951 és el moment de renovar l’aparell repressiu de la ciutat, per fer-lo més efectiu. Al govern civil, pel mateix motiu, nomenen a Acedo Colunga. És el pare de l’actual ministre de l’interior qui dóna cobertura a les pràctiques de policies com “el Grabao” i qui ordena ràtzies i internaments al Palau de les Missions. En la mateixa època en què un tal Francisco García-Valdecasas reprimia i expulsava estudiants des del seu càrrec de rector de la Universitat de Barcelona. Temps després, els seus respectius fills, Jordi i Júlia, serien companys polítics i també destacarien en la repressió contra el poble català. I una altra vegada indiscriminadament contra els que ja hi eren i contra els que acabaven d’arribar.
Jorge Fernández Díaz va fer la seva carrera política gràcies als serveis prestats pel seu pare al franquisme. Dos anys a la delegació del ministeri de treball de Barcelona li van servir per endollar a la seva dona, tres germans, 3 cunyats i un cosí polític. Després arribaria el seu càrrec com a governador civil, des d’on empresonaria diverses persones per portar una pancarta en què deia “Independència“.
Fernández Díaz no és fill de la immigració. Fernández Díaz no és dels nostres. I no ho és, no perquè sigui favorable a la unitat d’Espanya, no. No ho és perquè ell és de la casta, de la xusma, que va enfonsar el sud de l’estat en la misèria i va imposar un règim de terror als Països Catalans. Contra tots: contra els que ja hi eren, contra els quals es van haver d’anar i contra els que van venir fugint de la misèria franquista.
