València torna al passat: Religió i castellà a colp de toga

El Tribunal Suprem va emetre una providència, a començaments del mes de juliol, per la qual ordenava a la Secció Quarta del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) que s’abstingués de continuar sentenciant sobre el decret de plurilingüisme de la Generalitat Valenciana, ja que la norma ja havia estat derogada. Es desconeix l’efecte que l’ordre de la màxima autoritat judicial ha causat en aquests magistrats que, amb les seues últimes sentències, estan dinamitant les iniciatives polítiques del Consell i les decisions legislatives de les Corts Valencianes dels últims anys.

La satisfacció de la Generalitat Valenciana per veure’s emparada per la resolució del Tribunal Suprem es va transformar en perplexitat quinze dies després, quan aquesta mateixa Sala Quarta del TSJ va decretar l’anul·lació de 13 articles del decret d’ús del valencià en l’administració.

La sala va estimar que és contrari a dret considerar el valencià llengua destacada (quan només la utilitza un 13% dels funcionaris en el seu tracte professional amb els ciutadans), que les comunicacions orals i escrites de la Generalitat Valenciana amb altres autonomies s’han de fer en castellà, també amb Catalunya i les Illes Balears, i així un llarg etcètera de retallades que faran del valencià la llengua “morta” que va ressuscitar en la unitat de cures intensives de la mà de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià allà per l’any 1985.

Però l’interés legislatiu dels magistrats d’aquesta sala no acaba ací. Aquesta mateixa setmana s’ha conegut una nova sentència que obliga la Generalitat a oferir l’assignatura de Religió en segon curs de Batxillerat, encara que la llei Orgànica de Millora de l’Educació (LOMCE) deixés en mans de les comunitats autònomes la regulació i la programació de les matèries optatives específiques.

A priori, és difícil entendre en què se sustenta el perjudici del legislat pels 99 diputats de les Corts Valencianes i el gran benefici d’aquestes tres sentències, per a l’interés general de la ciutadania. Totes, gestades en aquesta sala quarta del TSJ Valencià, que com va informar el setmanari El Temps, té al capdavant tres magistrats no exempts de peculiaritats.

Es tracta de Miguel Ángel Olarte, Edilberto José Narbón i Manuel José Domingo Zaballos, a càrrec d’aquesta secció quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia.

Narbón, igual com Olarte, membre de l’Associació Professional de la Magistratura, va respondre així a una pregunta sobre el català i el valencià en l’àmbit de la Universitat de València, “la Universitat, des del punt de vista científic, pot pensar que valencià i català són la mateixa llengua, però, jurídicament, els estatuts de la Universitat haurien d’ajustar-se a l’Estatut valencià i parlar de llengua valenciana per evitar conflictes”.
Aquest magistrat, segons l’esmentada publicació, és considerat per molts el jutge que va avalar el model urbanístic del PP valencià. Va donar el seu vot favorable a la construcció d’una macrourbanització en la Serra d’Escalona i es va mostrar en contra de l’anul·lació del controvertit Pla Rabassa, impulsat pel polèmic constructor Enrique Ortiz a Alacant.

El 2004, va avalar la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez de la ciutat de València a través del barri del Cabanyal impulsada per Rita Barberá, que posteriorment el Ministeri de Cultura va considerar espoli de béns d’alt valor cultural.
Domingo Zaballos també és recordat pels seus vincles amb el PP. I més concretament amb la mateixa Barberá; i va ser secretari municipal de l’Ajuntament de València en els anys noranta. Una època en què es va aprovar el Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià en el municipi de València (1996).

Un text amb un esperit similar al que ara ha estat anul·lat parcialment i que establia que els funcionaris tenien l’obligació de “saber el valencià” o que el personal municipal havia de procurar utilitzar “preferentment” el valencià. El PP va deixar sense aplicació de manera immediata aquest document.

Així doncs, no és estrany que els ciutadans espanyols siguen dels que més desconfien de la justícia i la seua independència, segons l’últim informe publicat per la Comunitat Europea. Una imatge que valdria la pena reformar.

DEIXA UNA RESPOSTA

Si us plau, introdueixi el teu comentari!
Si us plau, introdueixi el teu nom aquí