A mi això de la independència de Catalunya em genera sentiments contradictoris. Normalment esquivo el debat perquè, en realitat, a penes m’interessa, o diguem que només m’interessa com a revulsiu en una situació estancada. Però al meu voltant, com és lògic, tothom està embarcat en aquest xivarri, molts a favor, altres en contra. I em resulta una mica complicat explicar la meva postura perquè abans d’acabar d’explicar-la ja se m’ha percebut com un “adversari”, o com “un dels nostres”, i no.
Una conversa tipus pot ser així:
PREGUNTA: estàs a favor de la independència de Catalunya?
RESPOSTA: Sí.
P: mai hagués dit que tu fossis nacionalista!
R: No ho sóc.
P: Però estàs a favor de la independència!
R: Sí.
P: Creus que a Catalunya li anirà millor fora d’Espanya?
R: No ho sé.
P: Els polítics catalans són igual de corruptes que els espanyols!
R: Ja.
P: I segueixes estant a favor de la independència?
R: Sí.
Estrany.
Per a molts, que algú vegi amb bons ulls la independència de Catalunya només és compatible amb el nacionalisme, i amb la permissivitat amb els corruptes propis. I això és totalment fals: almenys en el meu cas, i em consta que en molts més.
Així que intentaré desenvolupar-aquí. Encara que la meva opinió al respecte no crec que li interessi a ningú, almenys em servirà per ordenar les meves pròpies idees.
AVÍS 1: Si aquest és un debat que et posa nerviós, gairebé millor que no llegeixis l’article. No tinc ganes de discutir. De debatre si. De discutir no.
AVÍS 2: Quan aquí parli de “referèndum”, em refereixo a un eventual referèndum vinculant que tingui conseqüències polítiques. El que s’està demanant a Catalunya en aquesta fase és, encara, un simple referèndum consultiu. Per a “explicar” quants hi ha a favor i quants en contra. I això no entraré a discutir-ho, perquè senzillament és indiscutible el dret a ser consultats.
La voluntat popular
El principal argument de la gent favorable al referèndum (votant a favor o en contra, això és irrellevant) és la voluntat popular. I la veritat és que és un argument incontestable: si la gent vol pirarse de la teva festa, has de deixar-los marxar, perquè si els retens contra la seva voluntat això deixa de ser una festa per a convertir-se en un segrest. Fins aquí, suposo que estem tots d’acord, i qui no ho estigui … doncs és un segrestador en potència.
I acceptem d’una vegada que el moviment independentista és fort. Hi ha un munt de gent a la meva terra amb un gran fervor patriòtic, que està íntimament convençuda que si van pel seu compte els anirà millor. Que la idea sigui correcta o incorrecta és irrellevant: recordem que 10 milions de persones li han donat la majoria absoluta a Mariano Rajoy, per al qual la presó és poc. El que importa ara mateix és que existeixen. Per molt que el nacionalisme espanyol tanqui els ulls i ho negui. Ha, són un munt, i volen alguna cosa, i no donar-los i tractar com una merda no ajuda que es calmin els ànims.
Per tant, primer principi: si la gent vol respondre a una pregunta, l’obligació del governant és fer-los la pregunta, i que responguin i s’atenguin a les conseqüències que d’aquí se’n derivin. El contrari a això tindrà diversos noms, però per descomptat, “democràcia” no és un d’ells. Encara que el posi sobre el paper (no entrem avui en l’idoni o no de les sacrosantes democràcies).
Però per a mi, això no és un argument en si mateix. Torno a recordar a Mariano Rajoy: el fet que una majoria desitgi alguna cosa no vol dir que el desitjat sigui intrínsecament bo. Només vol dir que és legítim. Un motiu massa pobre com perquè jo em decanti per una opció o una altra en alguna cosa que podria canviar les nostres vides de forma radical i desconeguda.
El Nacionalisme
Llavors entra en joc el fervor patriòtic. Aquí patino: a mi és que les pàtries m’importen una merda. De veritat. Em sap greu perquè xoco amb molts amics, però és que m’importen un rave Espanya, Catalunya, i la mare que els va parir a tots. Els països no són res, ens els hem inventat pintant unes línies i matant-nos els uns als altres. La preservació del seu/ves cultura/res pròpia/es (indispensable, això està fora de la discussió, i qui vulgui saber per què, alguns amics han deixat comentaris molt brillants al respecte) és un gran resultat del nacionalisme, però això no implica que els països deixin de ser pous de merda abjectes creats a força d’injustícies i crueltat.
Podríem viure perfectament amb un govern global, just i equitatiu en la mesura del possible, que treballés activament per la diversitat cultural i el benestar de l’espècie. Si no ho fem possible és perquè els humans som uns cabrons i estem morts de por, perquè no ens fiem de la tribu del costat. Crida-tribu, crida-nació. És una actitud animal, tan bàsicament territorial que donen ganes de plorar. Vam desenvolupar un cervell per aconseguir aquesta merda, que sent, ja és un assoliment de collons aquesta societat si la compares amb altres simis, però és hora de donar el següent pas. Tenim els mitjans, els coneixements, la filosofia, una història plena d’errors, i un futur tan gran que no ens ho acabem ni de creure. Comença per canviar la paraula “competir” per la paraula “cooperar”. Els països impedim que es faci realitat perquè ens terroritza l’Altre, l’espanyol, el català, l’alemany, el xinès, l’occidental, el musulmà, el blanc, el negre, el jueu, el cristià, el ianqui, el llatinoamericà, com mínim són RIVALS i com a molt una AMENAÇA. Així que desitgem prevaler per sobreviure, i si és possible, menjar-nos al del costat. És estúpid ho miris com ho miris. I mentre estem tan ocupats amb tota aquesta paranoia, els del cim de la cadena s’alimenten de nosaltres, ens roben la vida i ens obliguen a viure-segons els seus interessos de merda. Un pla de puta mare. No cal organitzar-se així per preservar la diversitat cultural, i de fet això contribueix en part a aquesta destrucció. Ho fem així perquè no hi ha ous de fer-ho d’una altra manera. I a mi això em repugna. Qualsevol actitud humana que no tingui com a eix central a l’espècie humana en el seu conjunt em sembla una postura biològicament estúpida, perillosa, i condemnada a la desaparició en el temps llarg. Els països, com els imperis, van i vénen. L’única cosa que roman és l’ésser humà, almenys fins que aconseguim auto extinguirnos.
Per tant, traient la cultura de l’equació, a mi no em commou la nació en si mateixa. Cap. I els nacionalistes (en la seva versió política) menys. No m’agrada discutir amb ells perquè gairebé sempre parlem idiomes diferents: ells raonen la seva postura des de l’emoció i el sentiment, i jo no, perquè no ho sento, i perquè crec que així mai viurem en pau.
Dit això, i aclarit que ens referim sempre al nacionalisme polític, afegiria una altra cosa al respecte: hi ha un munt de gent que és nacionalista i no ho sap, o no vol admetre-ho. Normalment el nacionalista català és proselitista i exhibicionista, van de cara, així que ja saps al que atenir-te, cap problema. Però alguns nacionalistes espanyols són més complicats de detectar, ja que van de tapats fins i tot sense saber-ho. Nacionalista espanyol no és el fatxa que escriu a Twitter que tant de bo una bomba al Camp Nou matés a tots els catalans (o almenys, a tots els del Barça), o no només. Nacionalista espanyol és aquell bon tipus que diu “home, a mi em sabria greu la independència perquè m’agrada Espanya tal com està”. Simplement ells ho veuen com “el normal” (per viure en la cultura dominant), i avui el concepte nacionalisme s’associa només amb el nacionalisme minoritari. I en el cas de l’espanyol, amb el exaltat. Però exaltat, moderat o pur inconscient, tots ells tenen en la seva ment una idea de NACIÓ que ELS AGRADA i per tant volen que segueixi igual només perquè ELS AGRADA. Per a què plantejar-se altres opcions?
En fi, que a mi m’importa un rave si a la península ibèrica hi ha dues nacions o tres, o cinc, si totes m’han de fotre per igual. El sentiment no és un argument que em faci decantar per una opció o una altra. No és que em sembli bé ni malament, cadascú sent com sent. És que jo no ho sento, no referit a les nacions-estat.
La Catatonia Espanyola
Però passa una cosa molt seriosa: que Espanya és un cadàver. El sistema polític dels últims 30 anys està kaputt. No dóna més. La política és una comèdia vergonyosa, els sindicats han caducat en la seva forma actual, a la CEOE es comporten com uns fills de puta, el sistema judicial està en entredit, i la societat està en xoc, o directament els importa tot un rave.
El pitjor d’aquesta crisi no és la pobresa: és que no tenim pla. Fixeu-vos en totes les mesures que es prenen a Espanya. En cap hi ha un pla de futur. Què farem d’aquí a deu anys? I a vint? Ningú ho sap. No saben ni quan sortiran de la crisi, perquè no saben què vindrà després. I ZP primer, i Naniano després, s’han encarregat d’anar minant la investigació científica fins pràcticament liquidar-la, el que ens garanteix un retard d’un parell de dècades respecte a la resta de nacions avançades … com a mínim. Anem fent pisos, casinos, ara uns apartamentitos a la costa, ara un altre casino, xavals estudiant rus per aconseguir oportunitats daurades com fer de cambrer a Tarragona durant l’estiu. ¿I després què? ¿Quan passi la crisi d’aquí a 4 o 5 anys més i torni a haver una mica de treball, (molt més precari) llavors què?
Res. Estem surant en una mena de stasis catatònica, mirant al voltant sense comprendre el que passa ni visió de futur alguna.
I aquí, amics, trobo l’argument que necessitava. De les situacions de paràlisi es surt amb un revulsiu. Un xoc que et desperti i et posi les piles. I una eventual secessió seria un revulsiu de puta mare.
Catalunya guanyaria l’impuls de l’èxit, aquesta força de quan et surten bé les coses (i més una que portes segles buscant) i estic convençut que resultaria un dinamitzador social collonut. A més, el Govern es veuria obligat a repensar tot el país, redistribuir la producció i la infraestructura del seu territori, que hauria d’aportar al conjunt més del que ja ho fa, almenys si vols mantenir-te per tu mateix, així que laboralment hauria moviment .
La corrupció seguiria estant aquí, sobretot si aconseguim la independència de mà de CiU. Però bé, avui ja segueix estant aquí, no és que guanyem una cosa dolenta, és que ens vam quedar amb una cosa dolenta que ja portàvem de sèrie. I hi ha guany: almenys, només hauríem que lluitar contra la corrupció de la Generalitat. Ara hem de lluitar amb la de la Generalitat i la de Moncloa.
Políticament, també seria un escenari interessant: sospito que el binomi CiU / ERC es repartiria el bipartidisme dels collons que ens té obsessionats, substituint i complementant al PP / PSOE (potser IU per llavors) de Madrid. Però un nou país és camp abonat per a nous moviments i noves formacions polítiques, i en el context actual de lluita contra l’statu quo, CiU és l’statu quo, així que l’oposició és previsible i interessant. Com evolucionarà ERC com a partit hegemònic d’esquerra a Catalunya? Es convertirà, al seu torn, en statu quo? O podrà impulsar canvis? Què hi ha de CUP? Què dinamisme trobarem?
I Espanya? Per a Espanya seria també molt positiu, pels mateixos motius. És possible que se’ls acumulin més problemes al principi, això és cert, per la desigualtat entre els territoris. El que em sembla mesquí és tirar-li la merda a Catalunya: si després de 30 anys de “solidaritat” interterritorial, els POLÍTICS d’Andalusia o Extremadura (per exemple) encara no han estat capaços de solucionar els problemes estructurals de la seva jurisdicció, ÉS A ELLS a qui la POBLACIÓ ha de demanar comptes, no al que ha estat posant els diners. Però en qualsevol qualsevol cas, al govern d’Espanya no li quedaria més remei que redistribuir ells també el territori, crear nous eixos, una nova onada d’industrialització. Espanya té capacitat de treball de sobres per reconvertir-se i avançar.
Dóna-li la independència a Catalunya, i en vint anys aquesta península no la reconeix ni la seva puta mare.
I no precisament per a mal.
Fiquem-nos això al cap: ens estem obstinando en mantenir una estructura i una idea que han demostrat ser fallides, que ja han caducat.
El risc i el guany
En resum: cal perdre-li la por al canvi. En aquesta crisi sistèmica, mantenir-se en l‘statu quo és aferrar-se al mort, i si ens aferrem massa temps acabessin tancant el taüt amb nosaltres a dins. És el moment de deixar el passat partir, i fixar rumb al futur d’una maleïda vegada.
- Innovar.
- Canviar.
- Provar altres camins.
A mi m’agrada moltíssim més la idea federal, és la que millor encaixa a la península sense ficar-li vaselina, però aquest requereix de la disposició de la resta del país, i encara que IU ho hagi defensat sempre … no se’ls sent, almenys aquí ( que ni tan sols hi ha IU, sinó ICV). El PSOE, no ha estat fins ara que ha començat a piular Rubalcaba. I a Catalunya se l’ha apropiat el friki de Pere Navarro, com qui es queda amb “l’amiga lletja”: si s’anava a SI se li anaven els vots a ERC, si s’anava al NO, el PP i Ciutadans. No sembla creure-s’ho molt, i no és ara mateix una opció que estigui realment sobre de la taula. Així doncs, ja renuncio ni a proposar-ho. Una llàstima.
No em queda llavors més opció que la independència. Em sembla el més just, el més interessant, i el més racional.
¿Riscos? Els que vulguis. Podem anar-nos tots a la ruïna i tornar a conèixer la fam generalitzada. Podria fins i tot ressorgir la violència, i no tinc jo tan clar que Europa fora a mostrar-se ferm davant un cop militar. Sí, hi ha infinits riscos.
Però és que no ens queda més remei que assumir-los
És que queda algú encara que creu que quan això acabi tornarem als feliços anys abans de la crisi? Desperteu d’una vegada, collons. Ja aneu tard, maleïda sigui. Espanya ha mort, el model econòmic ha mort, això canviarà vulguem o no. Millor prendre les regnes, o almenys intentar dirigir aquests canvis, no? O preferiu quedar-vos asseguts mirant la tele a que us diguin el nom del vostre pròxim dictador?
En altres paraules: no tenim res a perdre perquè el sistema ha mort i canviarà.
Però sí tenim tots molt a guanyar.
Anticipació a les crítiques
Seria genial que us animeu a deixar la vostra opinió en els comentaris, i que poguéssim discutir (en el bon sentit. Cal tenir present que tot i que escric i parlo de manera a vegades categòrica, assumeixo que puc estar equivocat en molts punts). Però davant la probabilitat que entre algú cabrejat amb els arguments anti-independència de costum, voldria anticipar les respostes. Si estàs d’acord amb el dalt dit aquesta part podeu saltártela si vols:
- CiU i ERC també són corruptes!: Ja, a dalt ho vam dir. És igual. No aconseguir la independència tampoc ens va a lliurar dels corruptes. Però si Espanya es lliura dels nostres, i nosaltres ens lliurem dels espanyols, ¡tots ho tindrem una miqueta menys impossible! Com diuen els gurus de l’emprenedoria, és un “win-win”.
- Això de la independència el va treure Mas per desviar l’atenció de les seves corrupteles!: Fals. Mas va utilitzar l’impuls independentista. Però aquest impuls ja existia des de molt abans, s’ha gestat durant dècades, i no precisament gràcies a Artur Mas.
- La Constitució no ho permet!: Algú va preguntar a Twitter “Vivim en una democràcia, o en una constitució?”. I no hase falta dísir res més. Bé, sí: que no em feu riure. En aquesta Constitució fins i tot Déu s’hi pixa. Un altre cadàver.
- Us faran fora d’Europa!: Sí, si us plau! Estic totalment en contra d’aquest model de construcció europea, i si em diuen que ens fan fora, llavors vot encara amb més ganes que sí. És un tema massa extens per explicar-ho aquí, el mateix un dia li dedico un post. Jo no sé el que passarà, i francament m’importa poc. Això a molts us semblarà una bogeria, però no crec que suposi una diferència substancial, i que fins i tot passant-tots colors, seria per remuntar. El que sí que crec és que la dinàmica que portem avui ens porta exactament a aquest punt, però per una via molt més tortuosa, lenta i desesperant, i la recuperació definitiva pot trigar dècades senceres. Si he d’aventurar, crec que econòmicament, a Europa no li surt a compte treure a Catalunya de la seva òrbita, o almenys facilitant lliure comerç i circulació de béns. A més, el per ara inevitable procés de construcció europea només culminarà quan les barreres i distincions polítiques entre nacions desapareguin per complet, i per a això és fonamental desnaturalitzar les nacions, convertir-les en idees obsoletes, perquè la gent cedeixi la seva sobirania a Brussel·les. Tinc tota la sensació que “trencar Espanya” els ve bé per construir Europa (allò de trencar alguns ous per fer una truita) així que no crec que posin moltes pegues arribat el moment. Encara que puc equivocar-me perfectament, és clar. Com va dir algú, (no sé si ho vaig llegir en els comentaris o per allà fora), Europa no es pot permetre una altra Noruega, i farà el possible per impedir-ho. En qualsevol cas, no tinc la suficient informació, ni sé com afectarà això la majoria absoluta de Merkel. Però com a mi m’és igual …
- Voleu aixecar fronteres!: Una altra tonteria. Això grata alguns vots per a Ciutadans i PP, però no té el menor sentit. Collons, només heu de mirar a Europa! Has tingut molts problemes tu per travessar la frontera amb França? Resulta un malson burocràtica viatjar a Alemanya o Anglaterra? Llavors? De què collons estem parlant? Especialment patètica va ser la campanya impulsat per un grup d’empresaris catalans, amb una barrera al mig, i a un costat un guàrdia civil, i l’altre un mosso. ¿És que potser som al segle XIX? A més, si és que és de sentit comú: qui podria estar interessat en posar una frontera entre Espanya i Catalunya? Tots dos som el principal mercat de l’altre, i tenim repartits amics i família per tota la península, posar una frontera és una estupidesa. El més graciós és que a Catalunya ningú vol això, ningú ho ha comentat (ningú seriós, o que no estigui boig) ni forma part del programa. Us convido a llegir entrevistes a Mas o Junqueras o qualsevol altre agent. No titulars de “La Razón”. Entrevistes completes. Tot això de les fronteres el treu constantment el nacionalisme espanyol, doncs bé, per agitar el drapet a veure qui envesteix. Però dubto que tinguessin collons de fer-ho arribat el moment: es moririen de fam unes setmanes abans que els catalans. I si ho fessin, tingueu per segur que seria decisió de Madrid. Mai de Barcelona. Quan es parla d’independència es parla de manejar-seus propis assumptes, no d’tancar-se en una cova per no parlar amb ningú i que ningú pugui entrar ni sortir. Aquí no s’estan demanant fronteres, i els que advoquen per elles, simplement advoquen pel rancor.
- Les empreses marxaran de Catalunya!: És irrellevant. En primer lloc, traslladar-se sempre és difícil, i Catalunya és un mercat ampli amb cert poder adquisitiu i de consum, així que a moltes empreses els seguirà interessant quedar-se aquí. I les que no, bon viatge i bona sort: el nínxol buit serà ocupat ràpidament per noves empreses. Personalment, a Lara (de Planeta) li prefereixo lluny. NOTA: Que quedi clar que estic parlant en termes absoluts. Si baixem a peu de carrer, a nivell personal, és evident que una eventual fugida d’empreses és un problema per als seus treballadors. Però sospito que la Generalitat alguna cosa faria, i insisteixo que el nínxol s’ompliria ràpid. Aquí és on hem d’acceptar (o no) el repte a nivell personal i familiar. Jo ho accepto, i per això votaré sí. Però puc entendre perfectament que molta gent no ho faci, encara que no ho comparteixo. Aquí, res a dir.
- Traurien el Barça de la Lliga!: Aquesta és molt bona! Us juro que l’he llegit ja diverses vegades, i mai sé si riure o plorar. Demostra una edat mental d’uns 5 anys. Punt un: m’importa una merda el Barça i el futbol en general. Punt dos: no hi ha collons. Amb els irracionals milions que es mouen, com van a trencar la Lliga perquè es foti el Barça? Què passa llavors amb el Madrid? On queda la “grandesa” de Un si no té l’Altre? Perquè molts milions del màrqueting actual surten d’aquesta bombolla-guerra, no van a córrer a punxar, no. I punt 3: que el futbol sigui un argument en un debat tan important com aquest és per pegar-se un tret.
- Catalunya mai ha estat un regne independent!: I què? On està escrit que hagis de ser un Regne en el passat perquè se’t atorgui en el futur? És que els Estats Units havien estat un regne? Una comunitat es fa independent perquè li ve de gust i ho sent així, i punt. Però és que això de la independència se’l va inventar Pujol i li va rentar el cervell als nens catalans !: Una altra vegada, i què? En primer lloc, ara ja és tard. Encara en el cas que l’educació catalana hagi estat marcadament orientada a la construcció d’una realitat nacional (cosa en la qual jo no seria molt categòric … que jo em vaig educar en aquest sistema, eh?), No podem canviar el passat, i el resultat és que AVUI hi ha un MUNT de gent amb ganes de marxa territorial. A efectes pràctics, és l’únic que importa. I en segon lloc, és molt discutible això que la independència es l’acaben d’inventar. És clar que hi ha hagut enginyeria social, i ara TV3 és un gran articulador del sentiment de país, no ho nego. Però des dels Reis Catòlics que a Catalunya hi ha hagut moviments, intents, i fins i tot guerres, amb l’objectiu de separar-se de Castella. Que la cosa ve de lluny.
Però ja m’he allargat prou.
El millor és que m’he buidat, i ja tinc les idees una miqueta més ordenades al meu cap.
