Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. El llarg camí del blaverisme

Dimarts dia 25 es complia el 310 aniversari de la batalla d'Almansa (1707). Probablement, la més decisiva del conflicte de successió hispànic, que enfrontava dos pretendents al tron de Madrid -Felip i Carles-, dues poderoses dinasties -els Borbons i els Habsburgs-, dos models d'Estat -l'unitari i el confederal-, dues maneres d'entendre Espanya -la castellana i la catalanovalenciana- i dos projectes diferenciats d'Europa -el francès i l'anglès.

Dimarts dia 25 es complia el 310 aniversari de la batalla d’Almansa (1707). Probablement, la més decisiva del conflicte de successió hispànic, que enfrontava dos pretendents al tron de Madrid -Felip i Carles-, dues poderoses dinasties -els Borbons i els Habsburgs-, dos models d’Estat -l’unitari i el confederal-, dues maneres d’entendre Espanya -la castellana i la catalanovalenciana- i dos projectes diferenciats d’Europa -el francès i l’anglès.

Almansa es va saldar amb una derrota estrepitosa de la coalició internacional partidària de l’Habsburg, que va deixar el País Valencià a mercè dels borbònics. Era l’inici d’una llarga nit de repressió i de mort. Xàtiva, Alcoi, Dénia, Alacant i València -les grans ciutats del País Valencià- van ser en part o del tot destruïdes. Les institucions, liquidades i la llengua i la cultura, marginades, proscrites i perseguides. Les conseqüències anaven molt més enllà dels camps de batalla: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.

El mal d’Almansa

Per al poble valencià, el 25 d’abril és l’equivalent de l’11 de setembre del poble català. És la inevitable cita amb la història. La data d’inici d’una llarga resistència política i cultural, que s’ha perllongat fins a l’actualitat. I que ningú no sap quan -i sobretot, com- finirà. Tres segles llargs fins a dia d’avui que expliquen la història moderna i contemporània del País Valencià.

Des del 1238, el Regne de València havia estat una entitat política semiindependent. Primer integrada en l’edifici catalanoaragonès. I després, en l’edifici hispànic. Després d’Almansa, el 1707, el primer Borbó va castigar la rebel·lió valenciana a sang i foc. I va reduir el país a la categoria de simple província de Castella.

En tots els aspectes. València cap i casal, capital econòmica, cultural i social -i fins i tot, política- del Renaixement catalanoaragonès, va ser espoliada, humiliada i degradada. I per extensió, el País Valencià, bressol de revolucions socials, va ser convertit en una gran masmorra a cel obert.

El burgès i el llaurador

Després d’Almansa va venir un desembarcament formidable de funcionaris castellans –civils, militars i eclesiàstics– amb la missió d’imposar la idea castellana d’Espanya. Que és el mateix que dir la idea borbònica d’Espanya. Les elits natives que van sobreviure a la desfeta del país es van castellanitzar entusiàsticament. Que vol dir, espanyolitzar-se. Com va passar també a Catalunya i a Mallorca. Res de nou sota la capa del sol.

L’instint de supervivència, sobretot del patrimoni econòmic i de la posició social, és consubstancial a la condició humana. Urbi et orbi. Durant les centúries del 1700 i del 1800, des del poder es va alimentar fins a l’extenuació l’equació perversa que relacionava urbanitat i riquesa amb la llengua castellana –anomenada espanyola– i rusticitat i misèria amb la llengua valenciana –anomenada dialecte. La dicotomia pintoresca del burgès il·lustrat castellanoparlant i del llaurador illetrat valencianoparlant.

Teodor Llorente, Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez
Teodor Llorente, Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez
El valencià del Principat i de les Illes

Dos segles de marginació, prohibició i persecució havien fet molt mal. Al País Valencià, i també a Catalunya i a les Illes. Però la societat valenciana era, encara, aclaparadorament valencianoparlant. El català del País Valencià o el valencià del Principat i de les Illes. Una idea important a retenir. Perquè amb la Renaixença, a finals de la centúria del 1800, el món cultural es va divorciar del poder econòmic. Coses del liberalisme.

Per una banda, Lo Rat Penat, entitat pionera de la valencianitat cultural, amb Llorente i Llombart al capdavant, defensava un projecte cultural conjunt: la idea de Països Catalans va sorgir a València. I per un altra, les elits econòmiques valencianes s’enfrontaven a les catalanes per la política econòmica espanyola. Els industrials del tèxtil catalans, partidaris d’un proteccionisme que penalitzés les importacions angleses, contra els productors agrícoles valencians, partidaris d’un lliurecanvisme que impulsés l’exportació de cítrics arreu d’Europa.

La guerra de les taronges

La guerra econòmica ràpidament es va transformar en política. Per les evidents connexions entre poder econòmic i poder polític. I es va enllordar a propòsit amb prejudicis localistes. Per totes dues bandes. La historiografia catalana ha posat molt èmfasi en la figura de Blasco Ibáñez, com un dels grans dinamiters de l’edifici que construïen conjuntament Lo Rat Penat i l’Ateneu Barcelonès.

La responsabilitat, però, va ser compartida. Blasco Ibáñez no va fer més que recollir els plats trencats. En benefici propi. Les burgesies valenciana i catalana de la segona meitat del XIX no tenien cap més projecte polític que la defensa dels seus interessos de classe. I dels beneficis que obtenien de les últimes colònies de l’imperi espanyol. Liberals –en la pintoresca significació hispànica de l’expressió–, monàrquiques, classistes, colonialistes i esclavistes, si més no, entre alguns dels seus elements més destacats. Unes burgesies, hereves de les elits entusiàsticament adaptades a l’endemà de la derrota.

El segrest de la cultura

El trencament definitiu s’explica quan, a València i a Barcelona, les respectives burgesies assalten les institucions culturals. La idea borbònica d’Espanya havia entrat en una aguda crisi amb la independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898).

Són temps de noves formulacions, que sorgeixen a València i a Barcelona, i les institucions culturals esdevenen, en aquell règim pseudodemocràtic, l’instrument indispensable per assaltar el poder.

Quan Prat de la Riba i Cambó (1914), líders de la burgesa Lliga Regionalista catalana, se’n van adonar, ja era tard. Lo Rat Penat, segrestat pel poder econòmic valencià, havia estat convertit en la fàbrica d’una ideologia reactivament anticatalana.

La llavor del blaverisme contemporani: el blasquisme lerrouxista, alimentat a propòsit des dels cenacles del poder de Madrid, va fer carrera i va eixamplar l’esquerda que separava el món cultural independent del poder polític, Catalunya del País Valencià.

El mal larvat

Després de la República va venir la tempesta. El valencianisme de dretes es va camuflar dins les estructures del règim franquista. Poc més o menys com el que va passar amb el catalanisme i el mallorquinisme de dretes. El valencianisme d’esquerres, compromès amb la cultura i amb la idea d’un projecte comú amb Catalunya i les Illes, es va refugiar en la clandestinitat, o senzillament va desaparèixer al front de guerra o a l’exili.

El franquisme –el nacionalisme espanyol–, que coneixia la història, va adobar i va regar amb abundància i generositat la llavor del blaverisme. Els blavers més destacats de l’anomenada Transició es van formar a l’aparell d’Estat franquista. Entusiastes repressors de la llengua i de la cultura valencianes. Anticatalans i anticatalanistes confessos que, a la mort del dictador, es van convertir, misteriosament, a la fe regionalista i es van presentar, sorprenentment, a la societat, en castellà rigorós, com l’essència de la valencianitat.

Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard
Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard
El “búnquer barraqueta”

Són els anys de la UCD, d’Abril Martorell, de Broseta i d’Attard. Personatges ideològicament vinculats al nacionalcatolicisme, amb un llarg passat polític franquista. Que abanderaven un regionalisme reduccionista i folklòric, subordinat a una Espanya de fàbrica borbònica i de tradició castellana.

El blaverisme ja no era una llavor oculta sota la crosta del terròs franquista. Era un esbarzer potent que produïa vistoses i verinoses cireres de pastor que intoxicaven la societat. Són els anys de les mal anomenades “batalla de la llengua” i “batalla dels símbols”; alimentades pel “búnquer barraqueta” –el franquisme sociològic–, amb l’únic propòsit de bandejar l’esquerra de les institucions.

Aquells anys, la ultradreta espanyolista, el braç armat del blaverisme, va convertir el País Valencià en un inquietant escenari dominat pel terror: persecucions, pallisses, atemptats amb bombes i assassinats, de persones que defensaven un projecte cultural i polític comú amb Catalunya i amb les Illes.

Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Guillem Agulló
Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Guillem Agulló
Blaverisme castís i friqui

El PSOE va abandonar a la seva sort el PSPV. I al País Valencià. Felipe González va confessar a Albinyana, el president preautonòmic, que Espanya només es podia permetre un problema seriós: Catalunya.

L’esquerra valenciana, sense suports a Madrid, es va sentir òrfena de discurs reivindicatiu. I va abandonar el discurs fusterià –la recuperació nacional del País Valencià–, que havia acompanyat les esquerres des dels anys de la II República i a través del desert de la clandestinitat. Va deixar un forat negre, que el Partit Popular va omplir amb el seu propi discurs sorgit de la fàbrica segrestada de Lo Rat Penat.

Zaplana, Camps, Barberà, Fabra (pare i filla), Ripoll, Castedo i Rus són el paradigma del blaverisme contemporani, castís i friqui que, malgrat el temps i les circumstàncies, no ha perdut la flaire d’aftershave barat. El dels personatges de Calle Mayor. El que gasta la portaveu de Cs, Carolina Punset, quan proclama en sessió parlamentària que “el valenciano hace aldeano”.

DEIXA UNA RESPOSTA

Si us plau, introdueixi el teu comentari!
Si us plau, introdueixi el teu nom aquí