A les quatre de la tarda del 14 d’agost de 1936, fa ara 82 anys, les campanes de la torre van tocar a agonia.
Escriure sobre la insània del que va succeir a Badajoz és un viatge al terror. És submergir-se en el que va ser, un autèntic genocidi.
És un viatge al terror on una ciutat i una província va veure córrer-sang pels carrers com si fossin rius.
És un viatge al terror d’una ciutat i una província silenciada per la mort i l’espant d’una repressió sistemàtica que va assassinar a més de 4.000 persones en dos dies només a la capital.
Comencem explicant com Badajoz es va convertir en un dels grans símbols del cercle de violència obert a conseqüència del cop. El 14 d’agost de 1936, gairebé un mes des del començament de la revolta feixista, la ciutat de Badajoz va caure sota el comandament del major assassí que es coneix en la història d’aquest municipi, el general Yagüe, començaria així el principi de l’horror i humiliació més gran soferta pels seus veïns.
El 13 d’agost els nacionals van aconseguir la ciutat, van situar les seves ofensives en tres zones estratègiques, la bretxa oberta a la muralla localitzada al costat de l’actual parc dels Legionaris on estaven situats els que el seu mateix nom indica, la Legió, la bretxa oberta en el que es coneix com la carretera de la Circumval·lació al costat del pont de l’Autonomia on es trobaven els moros i la bretxa oberta en la coneguda com avinguda de Huelva, al costat de l’Institut Zurbarán on es trobaven els falangistes i altres revoltats.
L’Alcazaba de Badajoz semblava un fort molt difícil d’assolir per Yagüe. Els obusos eren llançats i volaven per sobre de les cap de les persones que vivien al costat de l’estació de trens, tot el que intentava escapar cap a Portugal, a l’entrar els nacionals a la ciutat, era detingut i enviat de tornada pels militars de Salazar. A l’alba del dia 14, l’artilleria rebel va obrir foc contra les muralles de Badajoz. Aquest intens bombardeig, amb avions alemanys i italians, va durar diverses hores i va destrossar les muralles i els habitatges dels voltants.
A les quatre de la tarda, els rebels dominaven ja gran part de la ciutat, però la lluita de carrer continuava, i continuarà fins al vespre. A la catedral es van refugiar cinquanta milicians i van batallar fins a quedar-se sense municions; després van ser capturats i executats davant l’altar major -malgrat que s’ha dit que es van suïcidar, la veritat és que van ser executats als peus de l’altar major pels legionaris.
Yagüe havia entrat a Badajoz i va començar la matança.
Immediatament després va succeir la primera matança. Després d’enderrocar les resistències, els moros solts, com gossos rabiosos i armats fins a les dents, van caure sobre la ciutat martiritzada assedegats de sang matant a tot el que sortia al carrer, violaven dones i arrambaven amb tot el menjar que trobaven, expliquen que guardaven en els seus bombatxos els caps tallats dels milicians que tenien dents d’or com a premi. Va caure molta gent innocent, dones indefenses, homes que no havien combatut, nens i ancians. Hi va haver qui va morir apunyalat simplement per portar un rellotge o una cadena d’or que despertava la cobdícia dels mercenaris moros al servei del feixisme espanyol. A Badajoz es van veure cadàvers amb ganivets clavats fins a l’empunyadura. Les xifres que puguin avançar pequen des del seu origen, ja que mai s’han fet estadístiques dels morts de Badajoz.
Alguns oficials alemanys, al servei del general Franco, es van donar el gust de fotografiar cadàvers castrats pels moros, i va ser tal la sacsejada d’espant que van produir els cadàvers castrats, que el general Franco es va veure en l’obligació de manar a Yagüe que cessessin les castracions i els ritus sexuals amb l’enemic mort. Però van seguir fent-ho.
No donaven l’abast a matar a tanta gent pel que Yagüe va haver de fer presoners, la presó estava a vessar, en els llocs que van habilitar com a presons no hi cabia ni una ànima més. Se li va acudir llavors al general Yagüe, “el carnisser de Badajoz,” que la plaça de braus era un bon lloc, ampli on es podien amuntegar als presoners.
Fins i tot van anar a Portugal a cercar refugiats per emportar-se’ls a les tràgiques sorres de la plaça de Bous, on pensaven donar un festival de sang com no s’havia vist mai al món. Entre els refugiats capturats hi havia també nombrosos civils que no havien participat en els combats per edat o temperament i ferits que serien afusellats en la ignominiosa cerimònia de la plaça de Bous.
Allà van anar arribant els camions amb els detinguts que la gent anava denunciant, no se sap si per por o per enveja, per baralles anteriors que poc tenien a veure amb ideals polítics. S’amuntegaven fins a no cabre i anaven sent afusellats, la majoria sense judici previ a causa de no tenir cap motiu. Sense establir responsabilitats o buscar els culpables, els executaven. Treien a les víctimes per la porta de cavalls i els deixaven a l’arena sense defenses. Les metralladores havien estat fixades en les contrabarreres del Toril. Per a aquest espectacle hi va haver entrades i invitacions, a ell van acudir senyorets d’Andalusia i d’Extremadura, terratinents assedegats de venjança i falangistes de recent camisa; també van acudir dones.
Allí van ser sacrificats milicians, soldats, homes d’esquerra, camperols sense partit, jornalers, pastors i sospitosos. Les sorres van quedar vermelles i humides de sang. Les dones, mares, germanes … dormien al voltant de la plaça esperant notícies dels seus homes. De la mateixa manera ocorrien els assassinats al cementiri, al seu mur i en el seu interior, els cossos eren cremats i posteriorment enterrats a la fossa comuna que allí es troba. Molts familiars s’acostaven a veure si podien veure els seus cossos i així saber si havien mort o no.
Com és habitual, els assassinats en aquestes matances no tenen nom ni cognoms, no estan inscrits enlloc pel que no se sap quants van morir. El periodista nord-americà Jay Allen del Chicago Tribune que va entrar a Badajoz poc després, va dir que hi va haver 1.800 execucions en les primeres dotze hores i va sentir dir a oficials rebels que hi havia hagut 4.000 execucions en total.
Durant dies van estar massacrant gent sense cap motiu aparent, els carrers estaven vermelles de sang coagulada i els cadàvers romanien al carrer per escarment i perquè els encarregats de portar-los-no podien portar el ritme dels assassins.
Les característiques del terror feixista, a part d’una especial perversitat i crueltat properes a la necrofília, es relaciona amb els seus objectius. El feixisme va convertir el terror i la mort en espectacle com a única manera que el seu missatge arribés a tota la societat. El terror feixista va requerir el concurs de totes les instàncies de poder i, al mateix temps, va exigir el silenciament i l’eliminació de tota discrepància sobre els seus procediments. L’escàs suport social que van gaudir els colpistes al sud exigia un malbaratament de violència del qual altres règims feixistes amb major base van poder prescindir. Mentre uns desapareixien, altres eren obligats a presenciar fets absolutament insuportables. Una vida quotidiana en la qual al sortir de casa qualsevol podia trobar-se amb un camió carregat dels cadàvers dels seus propis veïns, creuar-se amb els que van mostrant orelles humanes penjades d’un jonc, veure a un grup d’homes jugant a passar-se un cap humà com si es tractés d’una pilota, presenciar les freqüents desfilades de les dones rapades i purgades, assistir a l’arrossegament per cavalls de diverses persones recentment assassinades a la plaça del poble o assabentar-se que els cadàvers d’algunes veïnes, violades i assassinades, han aparegut en algun lloc proper al poble. Va ser la materialització d’una nova manera de vida creat específicament per a éssers considerats inferiors i mancats de tot dret. Aquesta va ser la contribució espanyola al feixisme europeu.
I tot això amb la presència de la premsa. Hi havia cinc corresponsals estrangers a Badajoz que van divulgar els horrors viscuts, un d’ells va haver de ser internat en un manicomi i seguir un tractament psiquiàtric. No va poder suportar el que va veure.
Va ser una matança fotografiada i explicada al món. Els revoltats es van adonar de l’error i van fabricar notícies falses on es negaven tots els successos. Però no es van poder negar l’evidència. I més quan Yagüe havia respost personalment davant la Història com a mínim dues vegades de la gran responsabilitat que li incumbeix.
La primera va ser quan el corresponsal portuguès, Mario Neves li va preguntar si hi havia hagut 2.000 execucions i va dir que no creia que fossin tantes.
La segona va ser quan el periodista John T. Whitaker, alarmat pel que li explicava el seu col·lega i amic Jay Allen, es va presentar davant Yagüe i li va preguntar si era veritat que havien estat assassinats diversos milers de persones. I el tinent coronel Yagüe va respondre somrient:
“Naturalment que els hem matat. Què suposava vostè? Anava a portar 4.000 presoners rojos amb la meva columna, havent d’avançar contra rellotge? o anava a deixar-los en la meva rereguarda perquè Badajoz fos roja una altra vegada? “
Yagüe mai es va penedir del que ha passat a Badajoz; és més es vantava d’això. Al periodista francès Jacques Berthet li va dir: “És una esplèndida victòria. Abans d’avançar de nou i ajudats per falangistes acabarem de netejar Extremadura”. Aquí s’aprecia el caràcter inhumà de Yagüe.
I va seguir matant fins a “netejar” Extremadura de rojos. Per això a les quatre de la tarda del 14 d’agost de 1936, fa ara 82 anys, les campanes de la torre van tocar a agonia.
