“Els Mossos van negar a la Policia informació clau sobre el 17-A”. Així obria la seva portada El Mundo dijous passat, capgirant els fets com qui fa volta a un mitjó. En realitat aquesta és la versió de la policia espanyola, però se n’informa com un fet. És una mostra més de l’obsessió de la majoria dels mèdia de referència espanyols per desacreditar a la policia catalana i, per extensió, al Govern, com a actors negligents, ofuscats per la seva “deriva independentista”, una conspiració violenta, colpista, sense escrúpols.
La fabricació d’aquest relat precedeix els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, esclar. Però el vespre d’aquell dia s’intensifica l’espiral de mistificacions que desemboca, un any després, en un titular com aquell, que descriu la “realitat alternativa” en què encaixa millor la repressió de l’independentisme.
Aquest és el mateix relat que assumeix la Fiscalia General de l’Estat en les seves querelles contra el Govern, la Mesa del Parlament, la cúpula dels Mossos i els Jordis. El mateix que incorpora al seu informe la jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional. El mateix que accepta en la seva instrucció el jutge Pablo Llarena, del Tribunal Suprem. El mateix que justifica la presó provisional de nou dels 25 processats per l’1-O i l’exili d’altres quatre.
És el mateix relat que han desautoritzat les justícies belga i alemanya.
Policia deslleial, Govern deslleial
Desacreditar els Mossos d’Esquadra és part fonamental d’aquesta realitat alternativa. Aquests mèdia —amb les excepcions dels digitals eldiario.es, Público, Infolibre i, de vegades, El Independiente— s’han aplicat a presentar els Mossos com una policia deslleial al servei de l’independentisme. L’eficàcia antiterrorista dels Mossos el 17-A no podia desmentir aquest relat, que per aquestes dates ja era una mena d’estat mental des del qual s’informa. D’aquí plora la criatura.
Un detall simple i revelador: el 17-A i següents, en la majoria dels textos publicats en la mal anomenada premsa de Madrid, salta a la vista l’omissió del nom propi de la policia catalana, tret de quan se li atribueixen errors, com el mal control de la Diagonal per on va escapar Younes Abouyaaqoub, abatut dos dies després a Subirats. S’estimen més parlar gairebé sempre de “policia” o de “cossos i forces de seguretat”, etcètera, o equiparar la tasca d’uns i altres per diluir el protagonisme —natural, no és demèrit d’altres policies— dels Mossos. Les fotos que van amb aquests textos, tanmateix, no enganyen: el 90% dels “policies” que hi apareixen són mossos.
També es lloa contínuament i forçada la “coordinació entre policies” en ocasió dels atemptats, precisament el factor més criticat pels experts espanyols i internacionals des de la mateixa setmana dels atemptats i fins avui. Que no surti fum per la xemeneia.
Influència editorial
La línia informativa venia molt marcada per les editorials i ben influïda pels columnistes de cada mèdia, que en molts casos eren alts càrrecs de la redacció. Una línia editorial tancada ajuda a encaixar la informació volàtil i fragmentària que genera un atemptat, més encara en les circumstàncies polítiques d’aquells dies.
Per paga, la sensibilitat estava a flor de pell. No se’n passava ni una. Un exemple. Arran d’un tuit de Societat Civil Catalana, El País s’escandalitza a les seves portades web del dia 19 perquè el conseller d’Interior, Joaquim Forn, distingeix entre les víctimes catalanes i espanyoles. “Forn diu que entre els morts hi ha dues persones ‘catalanes’ i unes altres dues ‘de nacionalitat espanyola'”. El Mundo, també. Un altre, a El País: “La Generalitat utilitza el dol oficial de les autoritats per fer campanya del referèndum. Romeva va acudir a parlar amb representants internacionals a l’aeroport i el portaveu de Puigdemont diu que va ser al seu despatx”. Un globus del portaveu es reinterpreta com a part de l’estratègia indepe i una ferida a les víctimes.
Quimera secessionista
El País, a l’editorial “Terroristas muertos”, relaciona els atemptats amb “la quimera secessionista”, que descriu com a “disbarats democràtics, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tacticismes i els oportunismes polítics”. Assenyala la necessitat de “màxima coordinació i unitat d’acció entre les diferents administracions i forces de seguretat de l’Estat”, que “només pot néixer de la més absoluta confiança entre els diferents nivells de Govern i les seves institucions”.
La gràcia és que acaba dirigint-se a un de sol d’aquests nivells: “Fem per tant una crida al Govern i a les forces polítiques catalanes perquè es posin a treballar en una agenda real…”. Si això no és assenyalar, s’hi sembla força.
El Mundo, en la seva editorial “Unidad y firmeza en la lucha contra el yihadismo en toda Europa”, publicat el 17-A a la nit, indica entre els factors dels atemptats “una política d’acollida [d’immigrants de la Generalitat] en la qual han prioritzat de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l’independentisme, sobre la seguretat nacional”.
Desconfiança
A l’editorial de l’endemà (“Días de luto”) apunta directament els Mossos, encara en plena operació antiterrorista, amb un argument similar al d’El País. “[…] la política de coordinació entre les diferents policies difícilment pot establir-se quan hi ha desconfiança i deslleialtat creixent en estar embarcada una d’elles —per mandat dels seus més alts responsables— en un procés independentista i en obert desacatament de la Constitució”.
Més endavant, canvia d’objectiu: “Puigdemont va qualificar amb desvergonyiment de ‘miserable’ el fet que es barregin els seus plans independentistes amb la digestió dels atemptats. Pretén així escapolir-se de la necessitat que el Govern abandoni els seus deliris estèrils…”, insinuant distracció. I torna a la immigració, sense dades: “el nacionalisme ha anat encebant una veritable bomba en afavorir l’arribada d’immigrants dels països musulmans per davant dels de països hispanoparlants, com a part de l’estratègia de ruptura d’Espanya. Així, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics dels grups salafistes”. Matitza que “res d’això no explica per si sol un acte de barbàrie”… però la bola negra ja roda.
En la mateixa línia es pronuncia l’editorial de La Razón d’aquell dia “Catalunya, nido del salafismo radical”: “Més de vuitanta dels cent centres de culte vinculats al gihadisme a Espanya operen en aquesta comunitat. Empresaris de Qatar financen l’adoctrinament a les seves mesquites, que augmenten any rere any,” afirma.
Unitat nacional
El tabloide monàrquic ABC no cau gaire lluny. L’editorial es titula, com no, “Unidad nacional contra el terror”. “Qui busqui contextos polítics per explicar aquest acte salvatge o qüestioni el rigor de la lluita antiterrorista de l’Estat, estarà trencant la unitat nacional”, avisa d’entrada.
El text fa desaparèixer els Mossos com a “policia autonòmica”, es limita a felicitar-los perquè “el centre de Barcelona va ser desallotjat immediatament” i fa veure que els terroristes van ser abatuts per les “forces i cossos de seguretat de l’Estat”. No cita els Mossos però sí a la Policia. Elogia, també pel seu nom, Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido per la seva “resposta diligent” (encara que van tardar més de 20 hores a arribar a Barcelona). Per contrast, la Generalitat ni apareix, ni tampoc s’anomena als veritables responsables polítics i tècnics de l’operació antiterrorista.
Els columnistes d’aquests diaris van abundar en la mateixa línia en els dos dies posteriors als atemptats, com es veurà en un següent capítol.
Quant al 17-A, els Mossos i l’ocultació d'”informació clau”, els fets són tossuts. El Mundo, en aquella peça de dijous passat, només cita “fonts policials” i “de la Policia”, totes anònimes. Dels Mossos, ni una, com fan sovint aquests mèdia. També amaga el fet nuclear: als Mossos no els va caldre compartir cap “informació clau” amb ningú per eliminar els terroristes en 72 hores, amb una eficàcia reconeguda internacionalment. De fet, després d’un any d’investigacions, l’única “informació clau” pendent d’aclarir té a veure amb l’organitzador de la cèl·lula gihadista, l’imam de Ripoll, el perfil i les aventures del qual eren ben coneguts per les forces i cossos de seguretat de l’Estat i de les que —aquests sí— no van informar als Mossos. El diari, això, ni ho esmenta. Es clar que no.
Els columnistes que van escriure les 48 hores següents als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils van provar de relacionar-los amb el procés en una mesura o altra, amb més o menys traça, en sintonia amb el relat de l’independentisme com una conspiració violenta, colpista i sense escrúpols. Aquesta línia té dues variants. Una trasllada la impressió que les institucions catalanes, Mossos d’Esquadra inclosos, van descuidar la vigilància antiterrorista per la seva “deriva independentista” (“quimera secessionista”, “envit sobiranista”, etcètera). Una altra, que l’independentisme maniobrava amb els Mossos per a protegir el referèndum.
Aquestes conjectures es posen a rodar poques hores després de la tragèdia i amb l’operació antiterrorista dels Mossos encara en marxa. Espanya estava en alerta antiterrorista 4 (en una escala de 5) a causa dels grans atemptats terroristes comesos per Daesh (Estat Islàmic) a França, Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit des del 2014. A més, com a teló de fons mental, la lluita contra la banda terrorista ETA, que la Brunete mediàtica equiparava amb freqüència a la pugna contra l’independentisme i el “català violent”.
Portada contundent, menys de 36 hores després dels atemptats
Conxorxa amb els Mossos
La conxorxa, indocumentada, de l’independentisme i els Mossos és el rerefons de dues peces firmades per dos directors adjunts d’El País. a “El fin de la frivolidad“, del mateix dia 17, Lluís Bassets, assegura que “els Mossos d’Esquadra, com a policia integral de Catalunya, necessiten comptar amb tots els mitjans de coordinació internacional per combatre aquesta plaga”. A continuació, especula amb la sospita: “és dubtós que aquesta coordinació sigui possible si els seus comandaments estenen constantment l’ombra del dubte sobre el comportament constitucional dels seus comandats”.
Bassets també aventura una segona frivolitat que hauria posat Barcelona a la diana del gihadisme: la turismofòbia. [L’acompanya en la pirueta, a La Razón, l’exdiplomàtic espanyol Inocencio Arias a “Zarpazo en la meca del turismo”].
L’endemà, Xavier Vidal-Folch, en “La política no volverá a ser igual”, amenaçant, dona per feta la conxorxa secessionista dels Mossos: “Els ciutadans reclamen unitat en defensa de l’ordre democràtic compartit. No toleraran cap debilitament de les seves defenses, ni bromes ni especulacions amb la idea d’apartar cap cos policial de la legalitat constitucional i estatutària”. Ni una paraula sobre la bona feina de la policia catalana.
Connivència gihadista
La sospita de connivència de l’independentisme amb el gihadisme, sense dades o documentada de manera malintencionada, també ve de lluny. Ja el desembre de 2015, El Mundo publica un magnífic exemple d’aquesta manera de pensar: “La Yihad y el secesionismo catalán”, on la dona per feta.
El seu autor —Ignacio García de Leániz Caprile, professor de Recursos Humans a la Universitat d’Alcalá de Henares— afirma que “el silenci dels líders catalans en una qüestió tan crítica [la implantació de l’islamisme radical] potser es deu, d’una banda, a la seva convicció que l’islamisme català i els seus centres de difusió s’alineen amb el procés d’independència…”. Atenció al detall: “Islamisme català”. Més endavant parla de l’independentisme com a “patologia política […] capaç d’arriscar fins i tot la salvaguarda de la seva població”.
Aquest prejudici no només tenyeix les editorials d’El Mundo i La Razón. No pocs columnistes ho assumeixen amb normalitat. Un dia després dels atemptats, a l’ABC, José María Carrascal firma “Esta vez, Barcelona”, on assegura que Barcelona i Catalunya “viuen […] amb totes les mirades posades en l’1 d’octubre, els nervis com a cordes de violí i les passions desencadenades per un govern local disposat a saltar-se totes les lleis de l’Estat i fins i tot internacionals per aconseguir la independència. No diguin que no era l’escenari ideal per atreure l’atenció del món sencer. L’ISIS no podia desaprofitar-ho i aquí en tenen els resultats”.
Al mateix diari, el mateix dia 18, Hermann Tertsch (“Muerte y mentira”) no es talla: “Ahir destacava en les seves solemnes condemnes la soldadesca de la depravació política del nacionalisme català i l’esquerra espanyola. Com si Barcelona fos un escenari equivocat. Com si quan van signar amb ETA que no matés a Catalunya i només en la resta d’Espanya, la gihad també haguès signat”.
De nou al tabloide monàrquic, Salvador Sostres (“Barcelona sangra de realidad”) abunda en l’argument: “[…] Barcelona llanguia […], amb una alcaldessa i una Generalitat incapaces d’atendre les amenaces reals, massa ocupats inventant enemics imaginaris. I el mal veritable arribà cruament ahir i es va trobar les portes obertes i sense guardar”.
ABC també publica l’anàlisi “Cinco claves del ataque contra España”, de Pedro Pitarch, un tinent general retirat. A més de sumar-se a la sospita gihadista, es queixa que la Generalitat ofereixi “la informació en català!” i que Puigdemont aparegués “sense cap menció a Espanya ni a l’actuació de les FCSE. Vaja, com si fos el cap d’un Estat independent”, cosa que li sembla “estúpida, roïna i provinciana”, i l’atribueix a “mesquines actituds per obtenir una miserable rendibilitat política domèstica del dolor i la consternació”. Pitarch bada, doncs els Mossos van informar en quatre llengües, castellà inclòs.
Una onda diferent
Hi ha columnistes amb tota una altra actitud. Pocs. L’exministre García Margallo, a La Razón (“Civilización contra barbarie”). Lucía Méndez a El Mundo, que a “Unidad para el duelo” diu que “ambdós presidents van entendre que l’important no era el procés independentista, sinó sumar-se plegats al dol col·lectiu”. També, almenys aquells dos dies, el columnista insígnia d’El Confidencial, José Antonio Zarzalejos (“Los atentados y la nueva agenda política”), parla de “no […]relacionar de manera malintencionada els atemptats amb el procés secessionista”. O Ignacio Camacho a “Examen de Estado” (“És molt probable que assistim a manipulacions avantatgistes, a postveritats virals, a inculpacions llancívoles, a explicacions esbiaixades”).
Un to i tema molt diferents gasten altres columnistes que van escriure en aquelles 48 hores. En vénen tres d’El Mundo. Arcadi Espada, a “Sangre para los coquetos”, assegura que la seva preocupació en aquell moment no són els morts —tots són iguals— sinó “els inqualificables burgesos de Barcelona que porten anys supurant una grotesca faula sobre la llibertat. A mi m’importen aquests paios i paies de poble, toscos com les seves mandíbules, incultes com els seus camps, la passió nacionalista i xenòfoba dels quals només és una revenja personal sobre la Ciutat.”
José María Albert de Paco, a “Atentado en Barcelona: Cuando empezó todo” també es lamenta en una sola direcció: “cal tenir uns nassos especialíssims per a, en un instant així, acudir a la protesta a presentar armes, amb l’estelada al coll perquè no es digui que el procés decau”. A “La ciudad violada, la idea refutada”, Ignacio Vidal-Folch vol assegurar-se que no hi hagi confusions amb la nacionalitat. “Per als gihadistes, també els barcelonins som literalment «porcs espanyols» […] Aquí res de «fet diferencial», ni societat democràtica i pacífica…”, etcètera.
El director adjunt d’ABC, Luis Ventoso, de vacances, també escriu el dia 18. A “Un abrazo a Cataluña” recorda “els fortíssims llaços que uneixen als espanyols de totes les latituds amb els catalans” i pronostica que “tot Espanya donarà un exemple memorable de solidaritat i afecte pels seus compatriotes catalans, un exercici d’amor i racionalitat que xocarà poderosament amb la pestilent prèdica del radicalisme separatista i xenòfob”.
Fernando Reinares, el millor especialista espanyol en gihadisme, diu a la seva última anàlisi, aquesta setmana, que “quan els atemptats, la societat catalana es trobava ja profundament dividida entre independentistes i els qui no ho són. La reacció social a aquests actes de terrorisme va reflectir aquesta fractura”. Potser. Ja es veu que la fractura no es va fer sola.
En plena voràgine informativa sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, enmig del fortíssim xoc emocional causat pels 16 morts, i amb l’operació antiterrorista encara en marxa, es van colar en els mitjans especulacions, cabòries i imprecisions. Algunes són comprensibles: la pressió a les redaccions era altíssima i la confusió, descriptible. D’altres, tanmateix, no s’expliquen sense el marc mental de l’independentisme colpista i violent, amb els Mossos al seu servei, fixat per editorials i columnes menys de 48 hores després de la tragèdia. En aquest context, algunes informacions semblen forçades per relacionar el procés amb negligències antiterroristes, pintar-lo en connivència amb el radicalisme islamista o desacreditar als Mossos com la “policia indepe”.
El cas més famós és el presumpte avís de la CIA als Mossos. Menys de dues hores després dels atropellaments a la Rambla, el director d’El Periódico, Enric Hernández, tuitejava: “EXCLUSIVA: La CIA va avançar fa dos mesos als Mossos que la Rambla era objectiu del gihadisme”. El presumpte avís era menys clar i alarmant que el tuit, ja que atribuïa l’alerta a “informació sense fonament de fonts desconegudes”, és a dir, no basada en evidències ni proves.
La cosa, però, es va enredar. El conseller Forn i el major Trapero desmentien taxativament que la intel·ligència d’EE. UU. hagués contactat amb els Mossos. A les ràdios i teles, Hernández es va mostrar confús sobre l’origen i el tractament de l’avís. Wikileaks sospitava que la nota havia estat fabricada. El diari la va republicar, aquest cop completa, el 31 d’agost. Més desmentiments. Més embolic.
La nota es desinfla
El cas de “The Nota” es va desinflar les setmanes següents. L’exsecretari de Seguretat del govern del PP, Francisco Martínez, va explicar que aquest avís era “massa genèric” i que de notes així se’n reben sovint. El president de l’Associació d’Arxivistes-Gestors de Documents de Catalunya va demostrar que “res al presumpte original no indica que provingui de la CIA”. La intel·ligència nord-americana va assegurar que no li constava cap comunicació entre el National Counterterrorism Center i els Mossos, ni tampoc amb el Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme espanyol. El cònsol d’EE. UU. a Barcelona, Marcos Mandojana, va afirmar que “no teníem cap informació sobre la Rambla. Mai no he vist aquest model de nota perquè no era intel·ligència i no la tinc documentada”.
El gener de 2018, El Periódico es va defensar publicant el presumpte original, procedent de la documentació confiscada per la policia espanyola als Mossos quan la duien a la incineradora on periòdicament i rutinària la destrueixen. Aquests són els mateixos papers que han servit per fabricar el relat de la conspiració indepe colpista i violenta que apareix en els controvertits sumaris sobre el 20-S i l’1-O instruïts pels jutges Carmen Lamela i Pablo Llarena.
Avui, “l’avís de la CIA” és tot just un record que enarbora regularment El Periódico. L’últim homenatge sobre la cosa que s’ha fet el diari es va publicar el passat 12 d’agost.
Sense informació concreta
El relleu que en el seu moment agafa el presumpte avís té menys relació amb el seu contingut o la seva importància real, que amb la dèria dels mitjans unionistes per desprestigiar l’independentisme i la reacció dels responsables d’Interior i dels Mossos. El 18 d’agost, el tabloide monàrquic ABC publica, de “fonts de la lluita antiterrorista” que “no hi havia cap informació concreta que s’estigués planificant un atac terrorista a Espanya. Ahir mateix es reunia al Ministeri de l’Interior la Mesa d’Avaluació de l’Amenaça, en la qual participen els Mossos, i no es va posar sobre la taula cap dada concreta en aquest sentit. Les fonts consultades van explicar que ‘sempre hi ha informacions genèriques, algunes procedents de serveis d’intel·ligència estrangers, que parlen que hi pot haver un atemptat'”. És a dir, no van donar valor al ditxós avís de la CIA.
El dia 31, però, les coses canvien. En una altra informació, el mateix ABC diu que “Antiterrorisme confirma que la CIA va avisar els Mossos que es preparava un atemptat a La Rambla. L’avís també va arribar al CNI, la Policia, la Guàrdia Civil i el CITCO. La Policia Nacional el va desviar als Mossos, que ja el tenien de la CIA [sic]. La Generalitat admet que va rebre l’avís, però no li va donar credibilitat […]”. L’avís que tretze dies abans havien descartat els experts oficials en contraterrorisme era ara crucial.
Aquell mateix dia, totes les portades dels diaris impresos madrilenys obren, en sincronia, acusant la Generalitat i els Mossos d’ignorar la nota —que els experts oficials havien descartat dues setmanes abans. Aquesta premsa, sense afegir nova informació ni confirmar-la, es va pronunciar a favor d’El Periódico. Simplement, van triar bàndol i van vestir les sospites i desmentiments com un atac a la llibertat de premsa. Ningú no va qüestionar la incongruència principal. Si els atemptats no venen d’una meticulosa preparació sinó de la improvisació posterior a l’explosió d’Alcanar, com s’encaixen aquests fets amb l'”avís de la CIA” i es presenta tot com una negligència dels Mossos? Sembla un temerari exercici de fabulació.
L’imam absent
Un tractament semblant es dona al correu electrònic que un policia belga va enviar a un mosso, fora del circuit oficial (ambdós es coneixien d’un seminari), preguntant per l’imam de Ripoll. El fet es va transformar en titulars com el d’El País: “Els Mossos van ser informats pels belgues de les sospites sobre l’imam de Ripoll”, que s’assegura que ho entenguis bé amb aquest subtítol: “Les comunicacions es van produir exclusivament entre la policia local de Vilvoorde i la catalana”. Exclusivament.
Els contactes de l’imam amb el CNI i les seves aventures apareixerien dies més tard, però els Mossos no disposaven d’aquesta informació, ni d’accés directe a la d’Europol, per decisió del govern espanyol. Així ho veien fins i tot PSC i Cs, o el director d’Europol. Però aquest afer no va tenir cap relleu —tot just el té avui— en la informació d’aquests mèdia sobre els atemptats.
Els bol·lards
Un altre tema usat per desacreditar l’entorn independentista és menor i té un nom peculiar: bol·lards, aquestes esferes metàl·liques que s’utilitzen com a defensa ornamental per impedir el trànsit. El dia 19 d’agost, El Mundo explica que Colau i els Mossos van esquivar el consell policial de posar bol·lards, com havia recomanat la Comissaria General de Seguretat Ciutadana en un escrit. “Ni els Mossos ni l’Ajuntament no van atendre aquestes recomanacions”, diu, en un to que indueix a pensar que, amb els bol·lards, els atemptats no s’haurien produït. De nou, l’absurd: no s’haurien produït a la Rambla. Els terroristes, que improvisaven, no haurien triat cap altre lloc?
La Razón també entra al cas, però n’aporta l’explicació: “en el cas concret de La Rambla, la Junta [de Seguretat de Barcelona] va decidir que, en lloc de col·locar bol·lards, es destacaria una presència policial contínua en aquest punt de la ciutat”. El Mundo, per reblar el clau, tanca aquesta sortida: “els experts en seguretat de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil consultats per aquest diari es van mostrar sorpresos pel desplegament que la Policia autonòmica tenia en un dels punts turístics més rellevants”. Un entretítol d’aquesta informació diu, com concloent: “Els Mossos no van poder frenar al terrorista”.
Tòrcer Puigdemont
Un exemple final del to amb què els mitjans espanyols de referència van tractar el 17-A són les declaracions del president Carles Puigdemont a Onda Cero el matí del dia 18. L’entrevistador, Carlos Alsina, pregunta si l’atemptat canviaria “d’alguna manera” els plans del Govern “respecte del procés independentista”.
Resposta: “És que no entenc que tingui absolutament res a veure. El que no canviarà en absolut serà la nostra política de seguretat pública. Em sembla que barrejar una cosa que ha de ser una prioritat de resposta a l’amenaça terrorista i l’atenció a les víctimes amb altres coses és literalment miserable”.
Titulars: “Puigdemont afirma que els atemptats de Barcelona no canviaran el full de ruta del desafiament independentista” (La Sexta), “Puigdemont afirma que els atemptats no modificaran el seu “full de ruta” (El País)… i així gairebé tots, inclosa la vinyeta de Peridis, amb paraules que Puigdemont no havia dit. Curiosament, el més esforçat és Llibertat Digital, un digital ultranacionalista espanyol: “Puigdemont veu ‘miserable’ barrejar independentisme i terrorisme i no canviarà el seu full de ruta”. El mal, però, ja estava fet.
