Rescatant al prevaricador Llarena

Fins a la data el sofert contribuent espanyol s’ha vist abocat a rescatar bancs i concessionaris d’autopistes diversos, però no s’havia donat el cas fins al moment que se’ns demanés que rescatéssim a un jutge.

No obstant això, això és exactament el que està succeint. El magistrat Llarena, amb el dubtós suport del seu amic Lesmes, l’amo del calabós del CGPJ, pretén que s’utilitzin diners públics per pagar la representació legal de Pablo Llarena en un plet civil a Brussel·les i, a més, que en cas que aquest es perdi i sigui condemnat, s’utilitzi els diners de tots per pagar la indemnització, que seria simbòlica, i fer front a les costes, que no ho serien tant.

Ja saben, aquesta demanda civil presentada per Puigdemont i els exconsellers Serret, Comin, Puig i Ponsatí de protecció de l’honor era per manifestacions privades realitzades pel magistrat en conferències (patrocinades per BMW, en FAES i en universitats d’estiu) en què s’hauria vulnerat el seu dret a la presumpció d’innocència per part del jutge que instrueix el cas.

Aquesta demanda civil que li partia la caixa a Llarena i a la resta del món i que el llavors jutge degà de Madrid va considerar que no havia ni de fer-li arribar. Aquesta demanda que ha seguit el seu curs legal i que manté la seva citació per a setembre. El que era una conya i una ocurrència fa dos mesos ha acabat posant en marxa mecanismes inaudits per al rescat de Llarena. Amb els diners de tots. I atenció amb això. Perquè el que se substància en Brussel·les -lloc de residència dels demandants- és si el magistrat Llarena, que en els seus escrits judicials considera presumptes autors d’un delicte de rebel·lió i malversació als catalans, ha comès un il·lícit civil al donar per fet en manifestacions privades que l’han comès.

Es preguntaran ¿i què té a veure el CGPJ i el Ministeri de Justícia i, sobretot, els nostres diners amb el xerraire que sigui Llarena o el que se li escapi el subconscient quan va per aquí de gira? Doncs això mateix em pregunto jo i em sembla que també Justícia ha d’estudiar molt bé la situació abans de prendre una decisió que pogués suposar una mala utilització de fons públics, ja que això té un nom molt lleig. Ja saben.

Estàvem en el fet que Llarena i els altres es pixaven de riure fa dos mesos per la demanda i que aquesta es va desestimar ràpidament per considerar que tenia plet amb aquestes persones, la qual cosa és motiu legal per abandonar el cas. A ell no li interferia res! Fa uns dies, però, el jutge va presentar una petició d’empara davant el CGPJ en trobar pertorbat en la seva independència. ¿I com es pot no tenir cap interès i desestimar una recusació per un tema i setmanes després afirmar que aquest tema li pertorba tant que necessita empara? Doncs ja ho veuen. Intentaré explicar-ho.

L’impertorbable magistrat s’ha adonat que el procediment civil belga segueix endavant i que podia optar per estar representat o en absència. Això últim no permet cap defensa així que havia de contractar un advocat i pagar-ho de la seva butxaca? Quina feina. A més, pensant-ho bé, fins i tot podia perdre i tot i que les indemnitzacions ascendien a cinc euros, el pagament de les costes incloent els honoraris dels advocats podia disparar-se a un pic. Amb la seva pròpia butxaca amenaçada, Llarena ha demanat sopetes. Aquestes sopetes no eren de fàcil cocció. M’expliquen que el mateix Lesmes va afirmar en la Permanente que va tenir una conversa amb l’Advocada General de l’Estat per veure com es podia fer que fos l’Advocacia la qual es fes càrrec de la situació. Aquesta li va dir que així, sense que s’excités la qüestió des del Consell, seria més aviat impossible. Així que, es van posar a excitar i l’excitació ha consistit en la utilització espúria de la figura de l’empara que està pensada per a preservar la independència judicial respecte a altres poders de l’Estat.

No acaben aquí les invencions i les anomalies. De facto per concedir l’empara es va viure una sessió d’alta tensió de la Comissió Permanent del CGPJ en què no van faltar literalment els crits. I és que la sol·licitud d’empara de Llarena no hauria d’haver estat ni tan sols tramitada. La llei recull un termini preclusiu de deu dies per presentar-lo des del moment en què es produeixi el fet pertorbador. S’ha arribat a rebutjar la tramitació de peticions d’empara per passar-se un dia del termini. Doncs bé, la de Llarena s’ha passat no un dia sinó gairebé dos mesos. Aquest motiu va ser al·legat per una de les vocals que es negava tan sols a estudiar la petició en considerar il·legal. Res va importar al bulldozer Lesmes. A més, la petició d’empara comporta un error conceptual donat que el mecanisme per garantir la independència poc té a veure amb les accions privades d’un magistrat i la possibilitat que aquestes li costin la pasta. Així que es parla de protegir enfront d’immissions de l’estranger la indemnitat de la jurisdicció espanyola quan cap risc pateix en un procediment personal, però és que, a més, això no constituiria tampoc motiu d’empara. La veritat és que en la tumultuosa reunió va arribar a ressonar la frase: “A veure, que estem parlant de diners respecte d’una persona que viu del seu sou“. Així que s’exigeix ​​el rescat del magistrat Llarena i així l’hi ha fet arribar el CGPJ al Ministeri de Justícia.

La demanda civil presentada a Bèlgica diu textualment: “el jutge Llarena ha comès una falta AL MARGE DE LA SEVA FUNCIÓ JURISDICCIONAL“. Ara Lesmes ha decidit que, si el magistrat ha estat un bocamoll, l’hem de pagar tots. El Ministeri ja ha dit que l’Advocacia de l’Estat no pot actuar i que, en tot cas, caldria contractar advocats. Atenció amb això. Atenció. Utilitzar fons públics per pagar advocats en assumptes privats és alguna cosa no acceptable. De nom lleig.

No hi ha motius perquè els ciutadans rescatem a un magistrat bocamoll. A veure com ho expliquen.