
“El nostre poble està condemnat a que, amb monarquia o amb república, en pau o en guerra, sota un règim unitari o sota un règim autonòmic, la qüestió catalana es perdure com una font de perturbacions, de discordis apassionats, d’injustícies”
Manuel Azaña. President de la Segona República.
En ocasions la realitat és tan nítida que ofereix les claus més obvies per interpretar els esdeveniments. La jornada d’ahir a Barcelona va ser una “estafa”. No ho dic jo. Era el que proclamava una de les tres pancartes que colgaven de les façanes de les Rambles i de la Plaça Catalunya. En una que donava al mosaic de Miró es podia llegir: “Sense ells aquest acte és una estafa“. Ells són, clar, els polítics presos que per als independentistes resulten presos polítics. I el secessionisme es va comportar ahir -més enllà dels anàlisis benintencionats- en coherència amb la qualificació (“estafa”) que es proclamava des d’una façana barcelonesa a manera de velamen nàutic.
Pràcticament, res era el que semblava. Els separatistes van decidir no repetir el seu comportaments contra el Rei del 26 d’agost del passat any i van actuar a l’inrevés: es van replegar de manera ostensible, van defugir els símbols, van evitar els crits, van degotar consignes grogues en les hores prèvies, Torra va fer el seu una contribució esperable en una declaració institucional indispensable i fins que van permetre que uns desavisats i maldestres “unionistes” creguessin per un temps que el centre de la Ciutat Comtal era el barri madrileny de Chamberí. La consigna de criogenització de l’acte a la Plaça Catalunya va funcionar amb l’exactitud amb què es fan les consignes asiàtiques del secessionisme. Va estar -distant, renuent, forçat- l’autoritat competent i els partits polítics (no la CUP) però no va haver-hi ni un somriure ni una encaixada de mans. Va formar part de l’estafa.


Capítol a part mereix la recepció i el tractament protocol·lari que va rebre el Cap de l’Estat. Va patir, que no ho dubti el Govern, la dignitat de la institució per més que l’actitud de Felip VI compensés els menyspreus. Va ser rebut només per la delegada del Govern a la Comunitat. Torra es va cobrar l’inevitable salutació al monarca imposant-li la presència de l’esposa del processat per rebel·lió, Joaquim Forn, i tant ell com la Reina van suportar durant tot l’acte els missatges hostils de les pancartes indemnes en el seu desvergonyiment. Una d’elles penjada al nº 9 de la mateixa Plaça Catalunya. Cap es va retirar abans que arribessin els reis o comencés la cerimònia.
Així els separatistes van fer al Cap de l’Estat un “Tortosa” que és expressió explicativa d’una actitud d’absolut menyspreu. En comptes de crits i paranys, buits i silencis. Ells manegen igualment bé la mudesa com la verborrea, és a dir, saben com omplir la Diagonal en una Diada o emboscar al Rei a la capçalera d’una manifestació i com buidar o aïllar l’adversari. Tot forma part del mateix “expertise” subversiu que encoratgen Puigdemont i Torra, secundats per les falanges populars que els organitzen l’ANC i Òmnium Cultural que es van reservar per a l’acte propi de commemoració dels atemptat que es va celebrar davant la presó de Lledoners a on estan reclosos preventivament Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Allà, sense inhibicions, es va formar un aquelarre antimonàrquic i separatista en què va participar un elenc estel·lar que va clausurar el discurs de l’autèntic Torra.
Les víctimes? A ningú se li va caure de la boca la seva condició de tals; el seu homenatge; la seva solidaritat; seva proximitat, però la consigna d’aïllar al Rei (recordin: “Sense ells l’acte és una estafa”) va poder molt més que l’impuls d’acompanyar-les massivament -com saben fer-ho a la Catalunya que es mobilitza recurrentment- en el primer aniversari de la seva desgràcia causada per la criminal acció d’uns terroristes jihadistes que habitaven a Ripoll i dels que ens queda molt per saber tot i els ditiràmbics elogis a la gestió de la policia autònoma catalana. Les dosis de silenci sobre aquest tema són espectaculars a Catalunya i quan algú les desafia plana sobre el Averiguador -sigui periodista, sigui mitjà de comunicació- tota mena de represàlies. D’exemples n’hi ha d’això.
Hi haurà qui cregui que ahir els esdeveniments van discórrer millor que el 26 d’agost de l’any passat. Es confon: es van desenvolupar, sí, més astutament, però amb similar intencionalitat i molt semblants resultats. L’acte commemoratiu del matí va ser el convenient en funció de les circumstàncies internes del propi separatisme; el de la tarda a Lledoners -i els previs del dijous- va redundar en l’estratègia de agit-prop secessionista que ha inaugurat una llarga carrera amb etapes volants: 6 i 7 de setembre (lleis de desconnexió), 11 mes de setembre (Diada), 20 mes de setembre (registre policial i setge popular a la conselleria d’Economia), 1 d ‘octubre (referèndum il·legal), 27 d’ octubre (declaració -o no? – d’independència) i 28 d’aquest mateix mes, fugida de Puigdemont. Un calendari gairebé impossible per a un Govern –qui gestiona el compte de twitter del president Sánchez? – que es manté en peu parlamentari perquè així ho volen els que van qualificar l’acte del matí d’ahir com d’una “estafa“. Sí, efectivament, ho va ser.