La hipocresia de Ciudadanos

Un relat de: Sakarisker

Fa un temps, una amiga ens va convidar a un sopar per passar el seu aniversari, feia 19 anys i com sempre li havíem comprat regals i teníem pensat fer festa i que s’ho passés bé. Una vetllada entre vells amics d’institut sempre s’agraeix i et serveix per reviure el regust de moments mítics, sobretot ara que encara estan ben frescos.

El cas és que ens va convidar a un bar andalús de Roquetes, ja que ho teníem tots a prop de casa. L’inici ja indicava que les coses rutllaven com sempre, els conservadors continuaven sent-ho, els frikis continuaven amb les seves parides, els ignorants continuaven dins la seva ignorància, i els garrulos -o quillots o com vulgueu anomenar-los- continuaven seguint el seu particular estil de vida. Jo, evidentment, no era menys -en tot cas més-; continuava sent l’independentista-fill-d’andalusos que li ha vingut la vena radical. Tot i això saben que jo no canviaré, i jo d’ells no perdo l’esperança però ho trobo prou difícil. Un cop vàrem estar tots reunits i saludats férem camí cap el bar.

Aquí és on comença la part interessant, vàrem passar cap endins i ens van dur cap a la sala on soparíem. El que més cridava l’atenció -curiosament- del bar no eren els adorns que hom pot tenir tradicionalment -gerros, flors, quadres, etc.- en aquesta mena d’establiments, sinó que en aquest cas el més significatiu va ser trobar-me amb una samarreta del grup polític Ciutadans penjada a la paret. Vaja amb la política i el bilingüisme -vaig pensar. Una llàstima veure com un barri de caire socialista s’anava corrompent i sent víctima d’un dels càncers més greus, i alhora més dissimulats, que patirà el poble català. La samarreta mata-pobles era tota negra amb lletres taronges on hi podies veure frases tan innocents com: sóc bilingüe, soy ciudadano del mundo, parlo castellà, hablo catalán, etc. La veritat és que expressa un missatge que amb un primer cop d’ull juraries que l’ha escrit un militant del Partit Popular.

Tot i això, el moment més interessant del relat està apunt de succeir. Ens assèiem tots a taula disposats a iniciar el ritual, la cambrera se’ns acosta i en un perfecte espanyol se’ns adreça per demanar-nos què volíem per sopar. El moment més hipòcrita i alhora més graciós del vespre ve quan demano la meva part del menú en la llengua pròpia de la terra que ens està acollint. “¿Perdona, cómo dices?” -digué. Em vaig veure obligat a repetir-li-ho en la lengua de todos, que vingué seguit de l’entranyable ajut dels meus companys que varen expressar la seva opinió tot dient: “¡Coño con el tío, que estamos en Espanya eh!” i seguits d’uns quants riure’s on es podia comprovar qui era el vencedor i qui el vençut en aquest cas.

Hipocresia, espanyolisme, ignorància i falta de respecte envers la terra que trepitgen es respirava en aquella situació; però si un d’aquests qualificatius descrivia més bé aquest col·lectiu de persones era sens dubte la hipocresia. ¿O frenar la normalització lingüística que s’estava duent a terme al nostre país i imposar una substitució més accelerada al·legant que ets no-nacionalista no és ser un hipòcrita? Si hi ha una nació petita i una de gran que se la menja, i comencen a fer accions que destrueixen i arraconen la nació en perill estàs duent a terme accions feixistes, però el que és encara pitjor és fer-les informant la societat amb paraules com “tolerància” o “globalització”.

El pitjor enemic dels Països Catalans no és la globalització, són França i Espanya. És l’espanyol l’idioma que s’està imposant al meu entorn quan aquesta terra ja tenia una llengua pròpia, ha estat Espanya el país dels soldats fanàtics que només sap pensar en mantenir l’opressió de les nacions que posseeix. Ha estat l’Estat espanyol el creador dels Decrets de Nova Planta, i han estat els espanyols els qui encara no l’han derogat ni demanat perdó. Però una de les pitjors accions que ha pogut fer al poble català ha estat el fet d’introduir soldats disfressats de paisà dins el nostre país i fer veure als nostres que el que està fent és del tot correcte, d’aquesta manera el que han aconseguit és que fins i tot nosaltres mateixos els recolzem. I d’exemples en podem veure a tots els Països Catalans. La immigració massiva que ha patit els ha convingut per crear coses com les que hem vist abans, ciutadans que com no s’adapten al país que els dóna de menjar són ells mateixos els que adapten el país a la seva manera i costums.

Tanmateix Espanya no comptava amb una cosa, i és que els mateixos immigrants fossin també capaços d’entendre l’assetjament que pateix el país. Sí, jo sóc fill d’immigrants, concretament d’aquells andalusos que vingueren pels volts dels seixanta amb la il·lusió de prosperar econòmicament i social, jo sóc un d’aquells que anomenen xarnego sense ni haver mirat la definició del diccionari. Però tot i el que hagi de patir d’una cosa podré estar ben segur, aquest vespre podré dormir amb la consciència ben tranquil·la ja que he practicat la quimioteràpia al meu país sense haver parlat ni un mot en castellà des que he trepitjat el carrer; en canvi no puc dir el mateix del vespre de l’aniversari de la meva amiga.

DEIXA UNA RESPOSTA

Si us plau, introdueixi el teu comentari!
Si us plau, introdueixi el teu nom aquí