A la història oficial de Gas Natural Fenosa inclosa a la seva pàgina web hi ha un silenci cridaner sobre la Guerra Civil i la dictadura. Com si aquell període històric no hagués tingut res a veure en la consolidació econòmica d’una de les empreses que avui dicta els designis polítics des del parquet de l’Ibex 35. Un oblit interessat que no es correspon amb la realitat de la conformació de l’imperi d’una de les companyies més importants del sector elèctric.
L’actual Gas Natural Fenosa va néixer el 2009 després de fusionar Gas Natural i Unión Fenosa. Aquestes corporacions, al seu torn, van néixer de la fusió de diverses empreses. Gas Natural es va crear el 1991, després de la unió de Catalana de Gas, Enagás i Gas Madrid. Al seu torn, Unión Fenosa va sorgir en 1982 de la fusió d’Unión Eléctrica Madrileña i Fuerzas Eléctricas del Noroeste (FENOSA).
El propietari de FENOSA, Pedro Barrié de la Maza, protagonitza l’episodi més fosc de la història de la companyia. L’empresari corunyès era un íntim amic de Francisco Franco i, al seu torn, un dels financers del bàndol feixista que es va revoltar contra la República. La proximitat de Barrié de la Maza amb el règim va ajudar al també amo del Banco Pastor a progressar tant en els negocis com en les relacions socials de l’època.
El 1955, Franco va atorgar a l’empresari el Comtat de Fenosa a agraïment a la seva col·laboració amb la causa franquista. No en va, Barrié de la Maza va ser un dels grans promotors de la col·lecta popular obligatòria que diversos prohoms de la dictadura van dur a terme per regalar al Pazo de Meirás al Caudillo.
Pedro Barrié va forjar el seu imperi, sobretot, gràcies a l’assassinat del diputat republicà Pepe Miñones, qui fins al seu afusellament el 1937 controlava el sector de l’electricitat a la regió a través de la seva empresa Unión Eléctrica Coruñesa.
Miñones competia, tant en els negocis com en la política, amb Barrié i amb Luis Cornide Quiroga, propietaris de la Sociedad General Gallega de Electricidad. La rivalitat empresarial amb dos dels més il·lustres membres dels conservadors corunyesos li va passar factura després del cop d’Estat de 1936, i va acabar represaliat. L’historiador local Luis Lamela narra en el seu llibre Pepe Miñones: Un crimen en la leyenda (1900-1936) com va influir l’afusellament del diputat esquerrà en l’esdevenir del sector electric.
“La desaparició de Pepe va ser decisiva per l’esfondrament d’aquella societat (Unión Eléctrica Coruñesa) que tant va mimar en els anys en què va estar al capdavant d’ella. Amb ell es va ser l’home d’empresa, el líder, el creador de riquesa. I això ho sabien els seus competidors. I com a arrel necessària perquè l’arbre sostingui les seves branques, van ajudar, d’alguna manera -i aquesta seguirà sent sempre una incògnita – a tallar-la, perquè a poc a poc s’anés assecant i caiguessin els fruits a les mans. Uns fruits nets, com net va ser l’home que els va crear “.
En els anys previs al seu afusellament, Pepe Miñones va haver de lluitar contra els atacs de les forces vives del conservadorisme gallec. Pedro Barrié, amb el Banco Pastor, i el diputat de dretes Luis Cornide, amb la col·laboració del diari El Ideal Gallego, van posar tot de la seva part per acabar amb la competència de Miñones.
El cop d’Estat i la Guerra Civil van propiciar el moment perfecte per liquidar a la competència, segons va deixar escrit el diputat republicà en una carta que recull Luis Lamela: “Déu perdoni als que m’han fet tant de mal!”. La desaparició de Miñones, les pressions externes i alguna mesura legislativa franquista que va dificultar l’esdevenir d’Electra Popular Coruñesa van propiciar l’enfonsament de la Casa de Banca dels Miñones, que s’encarregava de finançar a l’elèctrica. El 30 de març de 1948 va acabar l’agonia i Pedro Barrié de la Maza va aconseguir recollir els fruits en adquirir el negoci del seu competidor, assassinat 11 anys abans per les seves idees i competitivitat empresarial.
La història de les empreses que van acabar formant part de Gas Natural Fenosa no es circumscriu únicament a la proximitat al règim franquista, ja que els orígens de totes les corporacions que han acabat en l’elèctrica espanyola es remunten en alguns casos a mitjans del segle XIX. Una d’aquestes companyies va ser la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (SCAG), encarregada de subministrar en 1843 el primer servei públic d’enllumenat a Barcelona. La societat, que posteriorment es dirà Catalana de Gas, va ser la més important de les que van acabar a Gas Natural Fenosa, ja que va introduir a Espanya el gas natural a 1965. Catalana de Gas va aconseguir importar aquest producte des de Líbia i Algèria a través del gasoducte del Magrib, batejat amb el nom de Pere Duran i Farell en honor al president de l’empresa en aquells anys.
Duran i Farell és, sens dubte, un dels empresaris del sector elèctric més importants del nostre país. Nascut a Caldes de Montbui (Barcelona) el 1921, era enginyer de Camins, Canals i Ports. Va començar a treballar als 25 anys a Hidroeléctrica de Cataluña, propietat del Banc Urquijo, i mai abandonaria l’empresa, en les seves diferents accepcions, fins a la seva mort. Va ser anomenat “l’home del gas natural”, en ser qui el va introduir a Espanya.
L’industrial català va ascendir a conseller delegat de Catalana de Gas el 1961 i aviat va aconseguir dues fites en la història de l’energia a Espanya. El primer va ser l’acord amb Standard Oil, per instaurar el gas natural a Espanya a través de la importació de gas liquat de Líbia a una planta del port de Barcelona, inaugurada per Franco el 1970, on es transformava per a la seva redistribució. Aquest acord acabaria amb la constitució de Gas Natural S.A. de la qual formaven part Standard Oil, Catalana de Gas i Banco Urquijo, amb Duran i Farell com a president. La seva eficiència a l’hora d’aconseguir acords es va tornar a posar de manifest després del cop d’Estat del coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia el 1969: amb els contractes amb la companyia nord-americana en risc, Duran es va veure obligat a buscar noves aliances de distribució, aquesta vegada a Algèria.
L’empresari tenia una enorme sintonia amb les elits tecnòcrates franquistes, de la mà del titular del Ministeri d’Indústria, Gregorio López Bravo. El ministre va proposar i va nomenar Duran com a membre del grup de treball hispanofrancès que havia d’estudiar la creació d’una central nuclear a la província de Girona. En primer lloc es va estudiar la construcció a Pals, però finalment es va triar Vandellòs (Tarragona). Aquesta proximitat i el favor del règim li va permetre establir, en ple franquisme, negociacions amb els sindicats sense que li suposés cap represàlia en les raneres de la dictadura.
Els contactes del president de Gas Natural amb les elits polítiques van seguir després de la mort de Franco. Duran va ser un dels enllaços més importants entre la política catalana i l’espanyola, i va impulsar el diàleg entre Jordi Pujol i Felipe González -amb el qual tenia una amistat molt propera-, que es va concretar en els pactes de govern de 1993, quan el PSOE va perdre la majoria absoluta i va necessitar el suport de CiU. Segons explicava El País a l’obituari dedicat a l’empresari (1999), les negociacions es van desenvolupar a la casa que Duran tenia a Premià de Dalt, i l’acord es va conèixer com el “Pacte dels bonsais“, pels arbres d’aquesta espècie que posseïa l’industrial barceloní. Una afició que compartia amb Pujol i amb González.
Duran i Farell era conscient de la importància que tenia per a l’estabilitat de l’economia i el progrés de la seva empresa una estreta relació amb i entre els actors polítics. Gran defensor dels consensos, el 1996 va promoure de nou un acord amb CiU quan el PP es va imposar en les eleccions generals sense la majoria suficient. Igual que tres anys abans, Duran va ser el principal impulsor de les reunions entre José María Aznar i Jordi Pujol que es concretarien en un pacte de govern forjat en les trobades prèvies al seu propi domicili. Les relacions amb la política que va forjar l’industrial no van ser oblidades pels seus successors Salvador Gabarró i, sobretot, per l’empresari més influent del nostre temps, per sobre, fins i tot, d’Emilio Botín: l’actual president de Gas Natural, Isidre Fainé.
