La policia és una eina que posseeix l’Estat i que necessàriament s’ha de posar a disposició de la ciutadania. Aquesta és l’essència real de les Institucions Policials, garantir la seguretat ciutadana de tots i totes i afavorir que la seva tasca redundi no només en termes de seguretat pública sinó també en el lliure exercici de llibertats.
És per tant la seva funció, un servei públic la fi primordial és ser garant de drets i afavorir el gaudi i el desenvolupament democràtic dels mateixos.
Si bé és cert, a Espanya, el sentit i ús de les policies com a institucions de i per al poble, no ha estat un concepte que s’hagi posat mai en pràctica, encara que vulguin fer-nos creure que és així i es obcequen en vendre’ns a tots que tenim unes forces de seguretat l’afany principal és la defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
La regeneració institucional no només necessari, sinó indispensable per a la salut d’unes estructures que se suposava havien de ser renovades
El passat més immediat de les nostres institucions de seguretat pública durant l’anomenada Transició, parla d’ascensos i privilegis per a policies que van assassinar, van maltractar i torturar a detinguts, ens explica sobre la negació d’un procés de regeneració institucional no només necessari, sinó indispensable per a la salut d’unes estructures que se suposava havien de ser renovades. No hi va haver transformació més enllà d’un canvi de nom i de les sigles d’algunes unitats policials i seccions, així com la muda de color dels uniformes amb els que els mateixos de sempre van començar a vestir-se. En definitiva, una neteja de cara en tota regla i sense recorregut.
No va existir depuració de responsabilitats dels torturadors, ni una neteja institucional, ni una democratització real i efectiva de les estructures de poder, de manera que la base sobre la qual hem construït les identitats policials que ara tenim es sustenten sobre uns pilars bàsics que són : la repressió, el maltractament, la impunitat i la injustícia. Si bé hi va haver i hi continua havent nuclis o blocs de policies demòcrates, que som minoria dins de les col·lectivitats i que vivim per tant en estat d’enorme i constant opressió, donant-se la circumstància que al llarg de la història més recent del nostre país, i ja en democràcia lògicament, molts d’aquests companys es van sindicar i van formar agrupacions específiques que lluitaven per l’obertura de les col·lectivitats i la fi de corrupteles internes, de manera que molts d’ells van ser durament sancionats i com no podia ser d’altra manera, obligats , mitjançant la coerció de grup, a penjar l’uniforme.
Com a exemple de no regeneració que il·lustra clarament la construcció de les identitats que perduren a dia d’avui, nomenaré a José Matute, policia que va torturar fins a la mort al militant del sindicat CCOO Antonio González Ramos i que no només es va beneficiar de la llei d’Amnistia de 1977, sinó que va ser posteriorment ascendit en l’escalafó jeràrquic i va passar a gaudir d’una nova destinació a la unitat encarregada del compliment dels drets humans dels detinguts que estaven sota la seva custòdia.
O Antonio González Pacheco, més conegut com “Billy el niño“, policia de la Brigada Polític -Social, reclamat per Argentina per respondre per agressions brutals en forma de tortures contra detinguts, agressor en potència a qui la justícia espanyola protegeix mitjançant la negació de l’extradició dictada per l’Audiència Nacional. Recordar que va ser nomenat al mèrit policial i va rebre una medalla pels seus serveis prestats a aquest país, serveis en forma de brutalitat, abusos, dolor i sang.
O el comissari Roberto Conesa responsable de la Brigada Polític-Social que va ser acusat de greus tortures i assassinats i així i nomenat Cap Superior de Policia de València, tenint en el seu haver-hi una medalla també que reconeix la seva tasca dins de la corporació.
Aquests exemples posen de manifest la impossibilitat que les construccions identitàries policials hagin pogut sostreure a aquesta base ideològica que les conforma i les impregna fent-les part d’un model d’Estat repressor en essència.
L’any 2006 el jutge Baltasar Garzón va posar en marxa un procediment per eradicar les tortures en centres de detenció, que estava incardinat a reforçar els drets dels detinguts acusats de terrorisme i en règim d’incomunicació. Aquesta eina legal va ser desenvolupada a causa de les nombroses denúncies de presos i detinguts, alguns dels quals van morir a conseqüència de greus lesions després de les pallisses rebudes per part de funcionaris policials, i també a les nombroses resolucions judicials d’organisme de Drets Humans que des d’Europa sancionaven a Espanya en aquesta matèria. La resposta des de les institucions de Seguretat Pública va ser en forma de bloqueig a aquesta mesura, sota l’argument d’una suposada pèrdua en l’accés a la informació, deixant clar i palès que l’ús de la tortura en els interrogatoris era un mètode estès i el prou consolidat que tan sols romania ocult per una tàcita llei del silenci en què callaven tant policies com jutges, metges i fiscals.
La violència d’Estat emprada de manera flagrant durant el “Procés català” posa de manifest la permissibilitat i absoluta normalització d’una crueltat gratuïta, desmesurada i perillosament impune, que és aplaudida i victorejada des del Govern d’aquest país. Aquest ús indiscriminat de la força en forma d’atropellament i violació de drets fonamentals posa en evidència l’existència d’una policia ideològica, que respon sense deontologia professional, amb fúria i ràbia perquè està prou adoctrinada com per creure que està servint a alguna cosa superior que els transcendeix com a persones, i aquest Déu suprem que els guia no és el ciutadà a qui es deu, sinó el vigent, immaculat i perenne concepte de “tot per la pàtria”.
Vivim en un Estat d’excepció encobert, les Forces de Seguretat són l’enemic del poble, ja que no són gent, i sabedors com són de la feina bruta que estan realitzant sol·liciten en la nit de Nadal alguna cosa més que unes simples croquetes.
Tot sistema d’opressió necessita, per sustentar i prevaler, que l’ús de la força bruta s’uneixi a una ideologia prou potent perquè sigui capaç de fer creure a la gent que l’opressió és l’estat natural de les coses. A Espanya aquesta comesa ho hem aconseguit fa ja molt de temps, per això tot i que les imatges clamen al cel i tots veiem policies enganxar al cap a gent asseguda o llençar per les escales a persones per després saltar-sobre, no falta qual s’expressa en termes de ¿I que esperaven? Postil·lant a viva veu: Encara haurien donar-los més fort! I és que l’opressor és descarat i exhibicionista ia més és una tasca tan gratuïtament reconfortant que de tant en tant fins per posar la bota damunt de la cara de la gent t’acaben donant un premi.
Sonia Vives Rivera
Va néixer a Barcelona l’any 1978. Filla d’una família d’emigrants extremenys. Pedagoga i educadora, policia vocacional. Va cursar màster en ciències forenses i es va especialitzar en drets contra les llibertats fonamentals liderant el servei de delictes d’odi pioner a Balears. Resident a Palma de Mallorca, entén la seguretat pública com un servei al ciutadà en comunió amb els drets humans. Dona, feminista, lesbiana i d’esquerres.
