Martín Villa: Aquell governador “radicalment falangista” de Barcelona

El 1984, després d’haver abandonat qualsevol responsabilitat política, Rodolfo Martín Villa deixava escrit en les seves memòries que, poc abans de morir, el mateix Franco no percebia com a necessària la continuïtat de les institucions del règim franquista, conscient dels “grans canvis que es produirien a Espanya “un cop ell ja no hi fos. L’atribució de la frase al dictador -absolutament grotesca-, així com el esbiaixat relat de les seves memòries, servien a Martín Villa per legitimar la pròpia trajectòria política durant el franquisme com una preparació de la transició i, alhora, donar-li un sentit de continuïtat amb els càrrecs que va ocupar en els primers anys de democràcia parlamentària.

A més de ser paradigmàtic d’una operació de maquillatge molt comú entre els que van tenir alguna quota de poder -i alguna responsabilitat en l’exercici de la repressió- durant els últims anys del règim, el cas de Martín Villa resulta especialment proper, ja que, durant el últim any i mig de vida de Franco, Barcelona va patir com a governador civil (càrrec que, com a màxima autoritat governamental a la província, tenia sota la seva responsabilitat l’aplicació de la política d’ordre públic). Si bé la imatge que s’ha acabat imposant del pas de Martín Villa per Catalunya ens dibuixa un polític dialogant i atent a les diverses sensibilitats existents en el si de la societat barcelonina, una mirada mínimament aprofundida ens obliga a introduir matisos importants en aquesta visió.

El 1971 declarava en una entrevista: “em considero radicalment falangista, amb l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és més positiu i avançat el Règim nascut el 18 de juliol”

Devot de José Antonio

Quan, al maig de 1974, Rodolfo Martín Villa va arribar a Barcelona com a governador civil i cap provincial del Moviment (responsabilitats que eren exercides per la mateixa persona), ja feia anys que havia deixat a l’armari la camisa blava, però no pas les idees falangistes. La seva entrada a les estructures del partit únic del règim s’havia produït -com era trajectòria natural de les generacions de dirigents franquistes que ja no havien fet la guerra- a través del Front de Joventuts, on es va integrar molt jove per fer oblidar la militància esquerrana del pare. Amb tot, aquesta elecció primerenca, en la qual en alguna mesura havia pogut influir la necessitat, aviat es va convertir en un compromís convençut. Així ho demostra la seva carrera política posterior, tant dins el Sindicat Espanyol Estudiantil (el SEU, sindicat únic estudiantil), del que va ser cap de Madrid i, després, cap nacional (1962 a 1964), com de l’Organització Sindical Espanyola (l’OSE , el sindicat vertical del règim).

Sobre l’etapa al SEU, a la qual pertanyen les conegudes imatges de Martín Villa amb la camisa blava falangista, ell mateix deia en 1971, en una entrevista: “la meva formació en el SEU i les seves institucions fa que em consideri, qualsevol sigui la consideració legal que s’atorgui a la Falange, com un home radicalment falangista, amb l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és més positiu i avançat del Règim nascut el 18 de juliol “.

Tenint presents aquestes paraules, s’entén perfectament que en aquells mateixos anys no tingués cap inconvenient a ser fotografiat -com es pot comprovar en més d’una entrevista- al costat del retrat de José Antonio Primer de Rivera que tenia penjat tant al despatx com en el domicili familiar.

Després del pas pel SEU, José Solís el va apadrinar dins del sindicat vertical, en el marc del qual va exercir diversos càrrecs. Entre ells, el de delegat provincial de Sindicats de Barcelona (1965-1966) -el seu primer aterratge a la província- i, més endavant, el de secretari general de l’OSE (1969-1973). No era poca, doncs, l’experiència política que Martín Villa havia acumulat amb 39 anys, quan va ser destinat per segona vegada a Barcelona.

“Obertura” limitada

La mort en atemptat de Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 va propiciar que Carlos Arias Navarro assumís la presidència del govern. El nou cap del consell de ministres -càrrec que Franco havia ostentat fins a juny de 1973, moment del nomenament de Carrero- aviat va fer públic un programa etiquetatge “aperturista”, però que en realitat tenia molt de continuisme i poc voluntat de reforma (i res, per descomptat, de pretensions de canvi de règim).

Martín Villa, l’últim dels diversos governadors civils que va designar el nou govern en els primers mesos de mandat, havia de ser, doncs, l’home de la “obertura” a Barcelona. I així ha estat sovint caracteritzat el seu mandat: com una etapa de relaxació dels rígids criteris imperants en matèria informativa i cultural.

Certament, d’acord amb la línia imposada des de Madrid, el governador va promoure un major accés a la informació, però de manera limitada i només en alguns àmbits. En matèries considerades sensibles, com les notícies sobre la malaltia de Franco o sobre el llavors príncep Joan Carles, Martín Villa va ordenar una constant vigilància i rigor. Així mateix, les publicacions clandestines van patir sempre un estricte control.

Una víctima especialment representativa d’aquest clima va ser el periodista Josep Maria Huertas Claveria, sentenciat a l’agost de 1975 a dos anys de presó -dels que finalment va fer vuit mesos- per injúries a l’exèrcit, en un consell de guerra en què el Govern Civil no va estalviar informacions per complementar la instrucció. En l’àmbit cultural, tot i l’autorització d’alguns recitals de cantautors identificats amb l’antifranquisme -com el de Raimon al Palau d’Esports de Barcelona el 30 d’octubre de 1975-, les autoritats provincials van mantenir actualitzada una llista d’artistes vetats, entre els quals es trobaven, entre altres, Paco Ibáñez, Lluís Llach, Serrat o Jaume Sisa. Hi va haver una certa “obertura”, però molt limitada.

Implacable contra l’antifranquisme

Pel que fa a l’oposició, la política de Martín Villa amb prou feines es va diferenciar de la tendència general d’enduriment de la repressió, en un context de deslegitimació creixent del règim i proliferació de lluites en tots els àmbits. Fruit d’aquesta situació, en reunions internes del governador civil amb alts càrrecs policials fins i tot es va preveure, en cas de greus alteracions de l’ordre públic, la militarització de determinats serveis públics (com el metro), de sectors estratègics (aigua, gas, electricitat) o de la producció d’aliments bàsics (com el pa), el que evidencia la inquietud de les autoritats davant l’eventualitat d’haver d’afrontar situacions de gran ingovernabilitat.

Just abans de les eleccions de juny de 1977, ja com a ministre de la Governació, va fer condecorar el superagent Conesa i el torturador Billy el Niño.

Un episodi concret pot servir per exemplificar el caràcter de Martín Villa en aquest terreny. La nit del 30 d’abril de 1975, dues persones van ser tirotejades per la policia a Santa Coloma mentre repartien propaganda convocant a mobilitzar durant el Primer de Maig. En protesta, quatre associacions de veïns de la ciutat van enviar un escrit al governador, el qual, en resposta, els va fer arribar una carta en què esgrimia el “dret d’autodefensa que assisteix un membre de les forces d’ordre públic”. Curiosa autodefensa, convindria afegir, la qual s’exerceix a trets davant del repartiment d’octavetes.

Però si alguna cosa cal denunciar especialment del mandat de Martín Villa com a governador civil de Barcelona, ​​és l’auge que es va produir a les agressions i atemptats ultrafranquistes, especialment a partir de la primavera del 1975. El llavors sotscap provincial del Moviment, Antonio cases Ferrer, ha estat acusat d’haver exercit no només d’interlocutor, sinó també de protector i presentador d’aquestes comandes. Del que no hi ha dubte és que, més que “incontrolats”, eren simples titelles de les autoritats: com revelava un document policial de novembre de 1977 referit precisament a la zona de Barcelona, ​​les activitats d’aquests grups eren controlades per la Prefectura Superior de Policia, que els tenia identificats a gairebé tots i que controlava les activitats -específics l’informe- en un 80%.

Un llegat enverinat

Abans de vestir–com van fer tants d’altres- la camisa de demòcrata, Martín Villa encara ocuparia importants responsabilitats polítiques. Primer, dins el govern format immediatament després de la mort de Franco -en la qual Arias Navarro es va mantenir a la presidència-, com a ministre de Relacions Sindicals. Després, en el executiu format al juliol de 1976 per Adolfo Suárez, com a ministre de la Governació. La victòria de la UCD en les eleccions de juny de 1977 va permetre que es mantingués pràcticament dos anys més en el càrrec, sota la denominació de ministre de l’Interior. La continuïtat en la violència policial i, sobretot, pel que fa a la “guerra bruta”, fan pensar que, com a mínim, des del ministeri no hi va haver cap voluntat de posar fi a aquest tipus de pràctiques.

De fet, poc abans dels comicis que segellarien definitivament la fi de la dictadura, en les seves últimes decisions com a integrant d’un govern que no havia estat ratificat per les urnes, Martín Villa va situar dos homes especialment identificats amb la repressió en llocs clau de l’organigrama policial: José Sainz com a subdirector general de Seguretat i Roberto Conesa com a comissari general de Recerca. Igualment, perquè no quedessin dubtes del seu suport a determinades figures, va fer condecorar dos dels màxims exponents de les brutalitats del franquisme: d’una banda, el mateix superagent Conesa, i, de l’altra, el policia Antonio González Pacheco, Billy el Niño ( medalla d’or i de plata, respectivament, al mèrit policial). Es tractava de l’últim gest de supèrbia d’un franquista -i falangista- convençut, reciclat en demòcrata només per la força dels esdeveniments.

DEIXA UNA RESPOSTA

Si us plau, introdueixi el teu comentari!
Si us plau, introdueixi el teu nom aquí